
La Capellania Catòlica de la Universitat d’Oxford va demanar a Matthew Harvey Sanders, conseller delegat de Longbeard, que parlés en la seva sèrie La fe i l’auge de la IA a The Old Palace, a Oxford, el dimarts 3 de novembre de 2026. La cosa més valuosa que els estudiants s’endurien d’Oxford, els va dir, no serà allò que saben, ja que les màquines sempre en sabran més, sinó qui han arribat a ser. A "Després de l’últim examen", parteix d’una prova que potser és "l’últim examen acadèmic que hem de posar als models", i exposa els quatre àmbits de formació de l’Església, el valor del treball fet amb les mans i el "servei definit" de Newman. Llegeix la conferència completa a continuació.
"Serà 10 vegades més gran que la Revolució Industrial, i potser 10 vegades més ràpida."
Sir Demis Hassabis va dir això a The Guardian l’any passat. Va cofundar DeepMind, el laboratori londinenc que es va convertir en Google DeepMind. Va compartir un Premi Nobel per ensenyar a una màquina a predir com es pleguen les proteïnes, i ara és el director científic d’Alphabet. Segons la meva experiència, la majoria de la gent no ha sentit mai aquesta frase. Dues de les seves paraules mereixen una mirada més atenta, perquè juntes descriuen la dècada en què esteu a punt d’entrar.
Comencem per "més gran". La primera Revolució Industrial va mecanitzar el múscul. Va agafar la força d’un home o d’un cavall i la va posar dins d’un motor. Allò on no podia arribar era la ment, de manera que la ment es va convertir en el lloc on refugiar-se. Durant dos-cents anys, el consell a un nen intel·ligent ha estat sortir del camp i de la fàbrica i entrar al despatx, al laboratori, al tribunal o al quiròfan. Universitats com aquesta n’eren el camí.
Aquesta revolució no té cap lloc així on refugiar-se. Les màquines arriben primer a la ment i, com us mostraré d’aquí a un moment, a les mans tot seguit. El dret, la medicina, les finances, la consultoria, la recerca, l’Administració pública: les professions que aquesta universitat ha nodrit durant generacions estan fetes exactament del tipus de treball que aquests sistemes s’estan construint per fer. Això és el que vol dir "més gran".
Després, "més ràpida". La primera revolució va trigar gairebé un segle a refer Gran Bretanya, i fins i tot a aquest ritme va ser dura per a les famílies corrents. Robert Allen, que va ensenyar història econòmica aquí a Oxford, va donar nom a un tram d’aquell procés: la pausa d’Engels. Segons les xifres que citava, la producció per treballador a Gran Bretanya va augmentar un 46% entre 1780 i 1840, mentre que els salaris reals només van augmentar un 12%. Des d’aleshores, altres han argumentat que la bretxa era més petita. Sigui com sigui, les persones que van viure la transformació econòmica més gran que el món havia vist van esperar molt de temps per participar plenament dels seus fruits.
Lenta com va ser, aquella revolució va donar a la gent una misericòrdia: temps. L’ajust es va produir al llarg de generacions. El fill d’un teixidor de telers manuals podia esdevenir mecànic, i el seu net, empleat d’oficina. Ara fes que vagi deu vegades més de pressa, i gairebé un segle s’encongeix fins a menys d’una dècada. L’ajust ha de produir-se dins d’una sola vida laboral. Les indústries en què us prepareu per entrar poden ser reorganitzades abans que hàgiu acabat la vostra primera feina en una d’elles.
Si Hassabis té raó, bona part del que ve podria arribar mentre molts de vosaltres encara sou a la vintena: els anys en què la gent sempre ha après una professió o un ofici, ha trobat el seu lloc i sovint ha començat una família. Els vostres pares podien planificar una carrera amb el supòsit que el terreny que hi havia sota seu es mantindria ferm durant quaranta anys. Vosaltres haureu de planificar amb el supòsit que no ho farà.
No dic això per espantar ningú. Podeu descomptar una mica el que diu Hassabis, si voleu, perquè la seva empresa ven IA, i em podeu descomptar a mi pel mateix motiu. Però també és un guardonat amb el Nobel que descriu el que veu des de dins dels laboratoris. Jo veig el mateix en la meva pròpia feina, i crec que té raó.
Sentireu la tranquil·lització que les xifres d’ocupació encara no mostren gaire res d’això. En alguns sentits no ho mostren, i jo tampoc no hi bastiria cap argument. Els indicadors a curt termini van amb retard, es revisen i mesuren un món que ja està passant. Les xifres del trimestre passat no et poden dir on acaba una trajectòria de deu anys. Així que prefereixo presentar-vos el cas com una qüestió de lògica, i deixar que vosaltres el poseu a prova.
Comença pel que les màquines ja poden fer. A principis de l’any passat, dos grups de recerca, el Centre per a la Seguretat de la IA i Scale AI, van publicar una prova anomenada L’últim examen de la humanitat. Gairebé un miler d’especialistes de més de 500 institucions de 50 països en van escriure les preguntes. Les van extreure de la frontera del coneixement en els seus propis camps, i es va descartar qualsevol cosa que els millors models ja poguessin respondre. Quan va aparèixer, cap model no va superar el 10%. Avui, la millor puntuació al rastrejador independent Artificial Analysis és del 61,4%. L’ascens d’una xifra a l’altra va trigar menys de dos anys. Els seus creadors van veure cap on porta això. Pot ser, van escriure, "l’últim examen acadèmic que hem de posar als models". Un cop les màquines en responguin gairebé totes les preguntes, queda poc per aprendre posant-los preguntes d’examen les respostes de les quals ja coneixem. La prova que importa passa a ser si poden respondre preguntes que ningú no ha respost.
Aquesta prova ha començat. Al setembre, OpenAI va anunciar que un dels seus models havia resolt una versió del problema de Navier-Stokes, un dels set Problemes del Premi del Mil·lenni, i n’havia verificat la demostració per màquina. L’Institut Clay de Matemàtiques, que ofereix el premi, va acollir favorablement "l’anunci que el problema de Navier-Stokes aparentment ha estat resolt". Però la demostració escrita encara no ha estat verificada independentment. Investigadors del King’s College de Londres i de Cambridge han argumentat des d’aleshores que les versions escrita i verificada per màquina fan afirmacions matemàtiques diferents. Sigui quina sigui la conclusió dels matemàtics, una màquina ara fa matemàtiques a la frontera del que se sap.
I no només a la frontera. Ken Griffin va fundar la firma d’inversió Citadel, i durant anys va ser un dels escèptics de la IA a Wall Street. Al maig va descriure una altra cosa dins de la seva pròpia firma: "treball que normalment faríem amb persones amb màsters i doctorats en finances al llarg de setmanes o mesos, fet per agents d’IA al llarg d’hores o dies." Va tornar a casa un divendres, va dir, "de fet força deprimit per això, perquè es podia veure clarament com això tindria un impacte tan dramàtic en la societat."
Ara, la lògica. Les empreses competeixen. Això no és un judici moral sobre les persones que les dirigeixen. És la condició en què treballen. Als Estats Units, un empleat a temps complet costa a una empresa uns 9.000 dòlars al mes de mitjana, comptant sou i prestacions, i un directiu o professional de les finances, més de 14.000. Empreses com la de Griffin anuncien salaris inicials de fins a 300.000 dòlars l’any per a nous doctors, abans de bonificacions. Una subscripció de primer nivell a la IA costa uns 200 dòlars al mes. El treball seriós amb agents d’IA costa més que això en potència de càlcul, de vegades moltes vegades més, però la bretxa continua sent enorme. Suposa que la màquina pot fer una gran part de la feina d’una persona, i fer-la en hores en comptes de setmanes. Una empresa que continuï pagant pel camí més lent i més car serà superada per un competidor que no ho faci. Els seus propietaris poden ser les persones més bondadoses de la terra. Tot i així, perdran, i quan perdin, tots els qui hi treballen perdran amb ells. No cal que ningú vulgui aquest resultat perquè passi. Només cal que el mercat ho permeti.
No cal que esperis deu anys per veure això en funcionament. La setmana passada Microsoft va oferir baixes voluntàries incentivades a 60.000 dels seus empleats, més d’una quarta part de la seva plantilla mundial, inclòs personal aquí a la Gran Bretanya. No és una empresa en dificultats. Les seves accions van assolir un màxim històric a l’octubre. Així doncs, mira cap a on van els diners. Microsoft, Alphabet, Amazon i Meta preveuen gastar entre totes més de 700.000 milions de dòlars aquest any, la major part en centres de dades per a la IA. Una baixa incentivada, per si sola, no demostra que una màquina estigui fent la feina d’algú. Però una empresa en el seu punt més alt ofereix pagar a una quarta part de la seva gent perquè marxi, mentre ella i els seus rivals aboquen diners a les màquines. Això és el que sembla quan el mercat ho permet.
Després les màquines obtenen cossos. El primer de setembre Elon Musk va dir als ministres d’innovació del G20 que d’aquí a deu anys hi haurà molt més de mil milions de robots humanoides, cadascun unes cinc vegades més productiu que una persona. Va qualificar aquella previsió de conservadora. Descompta-la tant com vulguis. Un robot no necessita dormir, ni un cap de setmana, ni una pensió. Alguns ja poden canviar les seves pròpies bateries en uns tres minuts i tornar directament a la feina. Posa una màquina que treballa les vint-i-quatre hores, aturant-se només per canviar la bateria, davant d’una persona que treballa quaranta hores a la setmana, i l’aritmètica no s’hi acosta ni de lluny.
Musk en va treure ell mateix la conclusió, al febrer. "Les corporacions que siguin purament d’IA i robòtica", va dir, "superaran de molt qualsevol corporació que tingui persones dins el circuit." I una mica més tard: "això passarà molt de pressa."
Potser t’ho esperaries de Musk. Potser no t’ho esperaries de Bill Gates. El mes passat va dir a The Verge que no és un pessimista apocalíptic. Però també va dir: "No hi ha cap cimera de la cognició que la IA no assoleixi." I, sobre el món físic: "si no triem alentir-ho massivament o aturar-ho, tindrem robots que podran construir cases, conrear aliments, fer cirurgia, i cap de les coses que el treball humà aporta a l’economia no serà necessària per a la majoria de béns i serveis." La seva gran preocupació, va dir, és el camí fins allà: una transició d’uns vint anys, amb "guanyadors i perdedors i molta disrupció".
La resposta habitual és que apareixeran nous llocs de treball, com sempre ha passat. Alguns apareixeran. Però considera per què sempre havien aparegut abans. Les màquines no ens podien seguir cap a la nova feina. Quan el teler es va mecanitzar, el fill del teixidor va anar a fer una cosa que el teler no podia fer: portar els comptes, reparar el motor, ensenyar la generació següent. Aquesta vegada la màquina ens pot seguir cap a la major part de la feina que inventem. Encara necessita molts més exemples que nosaltres per aprendre una cosa nova. Però els seus fabricants en treuen una versió millor cada pocs mesos, i una persona necessita anys per reciclar-se per a una altra professió.
Altres diran: doncs regulem-ho, gravem-ho amb impostos, alentim-ho. En alguns llocs potser caldrà fer-ho. Però la lògica que lliga una empresa també lliga un país. Cap nació no pot mantenir la línia gaire temps mentre els seus competidors automatitzen. Una política assenyada pot suavitzar el camí i repartir el que produeix. No pot fer que el camí desaparegui.
Potser m’equivoco pel que fa al calendari. No crec que m’equivoqui pel que fa a la direcció.
Així que et plantejaria la pregunta d’una manera diferent de com la sentiràs en la majoria d’actes d’orientació professional. No: "quins llocs de treball seran segurs?" Molt pocs ho seran, durant gaire temps. La veritable pregunta és per a què serveix un ésser humà, un cop una màquina pot fer la feina. Gates també ho veu. En l’era de l’abundància, va dir, "la humanitat... haurà de trobar una manera d’organitzar-se i de tenir un propòsit".
Aquesta no és una pregunta nova. És una de les més antigues que hi ha, i l’Església fa dos mil anys que la respon.
Cada vegada més, la gent portarà aquesta pregunta primer a una màquina, juntament amb totes les altres preguntes difícils que tingui. Molts ja ho fan. Per això importa enormement de què beuen les màquines, qui decideix què diuen i cap a on envien després la gent.
La meva empresa, Longbeard, existeix perquè, quan algú pregunta a una màquina sobre les coses que més importen, hi sigui la resposta de l’Església: sencera, exacta, traçable fins a les seves fonts i oberta a tothom. Tot el que hem construït es deriva de cinc decisions.
La primera va ser assegurar que la memòria de l’Església serveixi tothom, i no només els laboratoris. Els laboratoris necessiten llibres. Al setembre, The Guardian va informar que textos històrics de la Biblioteca Bodleiana d’ Oxford, digitalitzats mitjançant un projecte amb OpenAI, havien estat utilitzats, segons documents interns, per "omplir el conjunt d’entrenament d’ OpenAI". Anthropic, informava, ha gastat desenes de milions de dòlars comprant llibres i tallant-ne els lloms perquè se’n puguin escanejar les pàgines. Les grans biblioteques del món s’estan convertint en matèria primera per a un grapat d’empreses, i l’Església en conserva una de les més grans, molta de la qual no ha estat mai escanejada.
Així, a Roma, la Pontifícia Universitat Gregoriana i Longbeard vam crear el que anomenem Alexandria Digitization Hub. Els seus escàners robòtics treballen amb els fons de les biblioteques de les universitats pontifícies, i són prou delicats per passar les pàgines de llibres fràgils sense malmetre’ls. No es talla cap llom. Els llibres romanen on són, part del patrimoni de l’Església, i qualsevol persona amb un compte gratuït de Magisterium AI pot llegir el que hem escanejat.
Podries preguntar, amb raó, per què no deixem simplement que ho facin els grans laboratoris. Serien més ràpids, i ho farien de franc. Però aquest de franc és el problema. Qui té una col·lecció fixa les condicions en què tots els altres poden utilitzar-la, i nosaltres hem fixat les nostres: oberta a tothom. El papa Lleó expressa bé el principi a Magnifica Humanitas: "la veritat és un bé comú i no la propietat dels qui tenen poder o influència."
La segona decisió va ser fer llegible aquesta memòria. Un escaneig és només una imatge d’una pàgina. Una persona la pot mirar, però un ordinador no la pot cercar, de manera que bona part del que les biblioteques del món ja han escanejat, a efectes pràctics, encara està perdut. Vulgate AI, la nostra plataforma de biblioteca, converteix aquestes imatges en text que un erudit pot cercar i que un sistema pot recuperar. L’arxiu d’un monestir o els registres d’una diòcesi poden ser consultats aleshores en qüestió de segons, en lloc de ser descoberts per accident. És el que fem amb menys glamur, i res més del que fem no funcionaria sense això.
La tercera decisió va ser fer que la màquina respongui a partir de les fonts i no de la memòria. Hi ha una manera més fàcil de construir un sistema com el nostre. Agafes un model general, hi aboques els documents de l’Església i el deixes respondre amb una veu pròpia i segura. És fluid, i molt més impressionant en una demostració. Vam decidir no fer-ho. Fes una pregunta a Magisterium AI, i abans que el model compongui res, el sistema cerca en més de 120.000 documents els passatges que hi parlen. Només aleshores escriu el model, i la seva tasca és limitada: exposar què diuen aquests textos, amb cada punt acompanyat d’una citació que pots obrir i llegir en context.
No tots els fets viuen millor en la prosa. Els models generals tenen una probabilitat especial d’equivocar-se en detalls petits i difícils: el nom formal d’una persona, la data en què va néixer, el lloc d’on provenia. Per això Magisterium AI també pot utilitzar eines i consultar dades estructurades, registres conservats precisament per a aquests fets, i posar-los al costat de les fonts escrites. La qüestió és reunir primer el context adequat, perquè la resposta sigui tan fidel com pugui ser.
També ha de ponderar les seves fonts. Un decret conciliar, una encíclica papal, el comentari d’un teòleg i el butlletí d’una parròquia no tenen el mateix pes, i un model general que respon des de la memòria no pot dir de manera fiable de quin d’ells està bevent. Una resposta que fa una mitjana entre un concili i un fil de comentaris no és la resposta de l’Església. No és la de ningú. Pregunta per què un Déu bo permet el sofriment, i el que hauries de rebre no és l’opinió de la màquina. És la de sant Agustí, i la de sant Tomàs d’Aquino, i la de sant Joan Pau II, cadascuna amb el passatge d’on prové, i cadascuna marcada pel que és: un Pare, un Doctor, un papa.
Alguns de vosaltres ja tindreu l’objecció òbvia. Això no continua sent demanar a la gent que confiï en una màquina? Sí, de la manera com confies en un bon índex o en una nota a peu de pàgina: perquè t’enviï a un lloc que pots comprovar. Segons la nostra mesura, un resum que no et deixa cap motiu per obrir la font ha fracassat.
La quarta decisió va ser construir-lo perquè deixi marxar la gent. Bona part de la nostra tecnologia de consum està dissenyada per retenir-te. El seu èxit es mesura en minuts a la pantalla. Hem intentat construir el contrari. Quan algú ha arribat tan lluny amb una màquina com una màquina el pot portar, el sistema l’hauria de lliurar a persones que puguin caminar amb ell la resta del camí: una parròquia, un sacerdot, cristians a prop. Per a això serveix Catholic Intelligence, la nostra plataforma per a parròquies i diòcesis. Conté els detalls locals: les parròquies, els horaris de missa, els ministeris que estan actius. Així pot enviar cada persona al lloc amb més probabilitats d’ajudar-la. A algú que està angoixat per entrar per primera vegada en una església potser li farà més servei una missa tranquil·la entre setmana que no pas una de carismàtica plena de gent. I un bisbe pot veure, de manera anonimitzada i agregada, què està preguntant realment la seva gent, de manera que pugui centrar el seu ensenyament i la seva cura pastoral allà on faran més bé.
La cinquena decisió és la més nova, i és la que més m’agradaria comentar amb vosaltres després. Gairebé tots els sistemes d’IA que fa servir la gent són adaptats a partir d’un petit nombre de models fets per un petit nombre d’empreses, entrenats en gran part a l’internet obert i ajustats als objectius dels seus creadors. Quan n’adaptes un, heretes la seva idea de què és una persona i de què vol una persona. Per això estem entrenant un model propi des de zero. Es diu Ephrem. És prou compacte per funcionar a l’ordinador propi d’una família, de manera que les preguntes que la gent fa en privat es quedin amb ells, a casa. Encara no s’ha publicat, encara és recerca, i el nostre objectiu és el 2027.
Per què importa amb què s’entrena un model, si les respostes surten bé? Perquè cap model no és neutral. Algú decideix què ha de valorar, i aquest algú és una empresa, que decideix per a un nombre molt gran de persones alhora. L’intent més acurat que conec és la constitució que Anthropic va publicar al gener per al seu model, Claude. És un document seriós i reflexiu. La seva autora principal, Amanda Askell, va estudiar filosofia aquí a Oxford, i la vaig conèixer al Vaticà al maig, en el llançament de Magnifica Humanitas. Els seus autors diuen que no volen "assumir cap concepció particular de l’ètica". Si hi ha una "ètica veritable i universal", esperen que el seu model sigui bo segons ella. Allà on s’esgota la neutralitat, aspiren a "judicis de valor amb els quals àmplies franges de les parts interessades rellevants es puguin sentir raonablement còmodes". I reconeixen amb franquesa que tenen "un incentiu comercial que podria afectar quines disposicions i trets suscitem". Per a una empresa que serveix tot el món, és una resposta honesta. No és la de l’Església. L’Església sosté que hi ha una ètica veritable i universal, i que ens ha estat transmesa. No resol les qüestions de valor segons allò amb què la majoria de la gent pugui conviure. Volem un model format en aquesta herència des del seu primer dia d’entrenament: un que digui la veritat quan no és ben rebuda, i que t’encamini cap a altres persones en lloc de retenir-te per a si mateix.
Què esperem que aconsegueixi tot això? Dues coses. La primera és que la memòria de l’Església esdevingui oberta a qualsevol persona. Pensa en un seminarista de Kerala, un catequista de Kinshasa, una infermera de Manila que no ha estat mai a prop d’una gran biblioteca. Cadascun d’ells hauria de poder preguntar què van ensenyar els Pares, en la seva pròpia llengua, i se li hauria de mostrar on ho van ensenyar. Magisterium AI ja té usuaris en més de 190 països. La segona és que els qui cerquen trobin alguna cosa sòlida amb què confrontar-se. Persones que no trucarien mai al timbre d’una rectoria plantejaran les seves preguntes més difícils a una màquina. Sovint descobriran que la seva objecció ja va ser formulada fa segles, i que un sant o un erudit la va respondre.
He dit en públic que m’agradaria que Magisterium AI no hagués de existir, i ho deia de debò. En un món millor, cada persona que cerca tindria un amic que conegués prou bé la fe per respondre, i un sacerdot amb temps per seure a parlar. Ho vam construir perquè aquest món no és el que tenim, i perquè les preguntes no l’esperaran.
Però tot això té un límit, i vull dir-ho clarament, perquè és el més important que diré aquesta nit.
Una màquina pot tenir un paper real en la formació d’algú. Pot explicar les històries dels sants, i les històries ja han canviat vides abans. En una casa jesuïta, la història és ben coneguda. Ignasi jeia a Loiola amb una cama trencada per una bala de canó. A la casa no hi havia novel·les cavalleresques, així que va llegir una vida de Crist i un llibre de vides de sants, i un pensament li tornava una vegada i una altra: «Sant Domènec va fer això; jo també ho faré.» El llibre va fer el seu paper. El que el va commoure va ser un home que ho havia viscut.
Una màquina et pot parlar d’un testimoni. No pot ser-ne un. «La fe cristiana no és una “religió del llibre”», diu el Catecisme. El cristianisme és la religió de la Paraula de Déu, «no pas d’una paraula escrita i muda, sinó del Verb encarnat i viu». Podem posar tota la memòria de l’Església davant de qualsevol que la demani. El que no podem construir és allò per a què existeix aquesta memòria: una vida en què la fe és viscuda. Això requereix una persona, i cap màquina no ho és, ni la nostra ni la de ningú.
Això em porta a tu. Cap laboratori no pot construir un testimoni, però tu pots arribar a ser-ne un.
Si l’aritmètica que he exposat és ni que sigui aproximadament correcta, el més valuós que t’enduràs d’aquest lloc no serà el que saps. Les màquines sempre en sabran més. Serà qui has arribat a ser.
Poques institucions han pensat durant tant de temps sobre la formació de les persones com l’Església. El 1992, Joan Pau II va establir quatre àmbits de formació per als seus preveres: humana, espiritual, intel·lectual i pastoral. Va anomenar la formació humana «la base de tota formació sacerdotal». Si ets com la majoria, no ets seminarista. Però el 1988 ell ja havia escrit que els laics necessiten gairebé el mateix: formació espiritual i doctrinal, i «el conreu dels valors humans», tot perquè cadascú pugui descobrir una vocació i viure-la. Per a la majoria, el quart àmbit prendrà la forma del servei.
La formació humana és el caràcter. És arribar a ser algú de qui els altres es poden refiar: complir la paraula, dir la veritat quan et costa, quedar-te al costat d’algú en el seu dol quan no saps què dir. Joan Pau II volia que la personalitat d’un prevere fos «un pont i no un obstacle» per als altres. Quan les màquines puguin produir calidesa a demanda, la gent aprendrà a valorar l’autèntica, i a distingir-ne la diferència.
La formació intel·lectual no és emmagatzemar informació. És judici: saber com saps una cosa, adonar-te de quan una resposta segura és errònia, mantenir un argument al cap prou temps per posar-lo a prova. Durant la resta de la teva vida, les màquines escriuran el primer esborrany. Que puguis distingir un esborrany sòlid d’un de plausible depèn en gran mesura del que facis aquí. El papa Lleó demana «ritmes que incorporin el silenci, l’estudi en profunditat, la lectura i l’anàlisi assenyada, perquè sense aquests elements la llibertat interior pot quedar compromesa».
La formació espiritual és la que el món més et temptarà a saltar-te, i és la que manté unides les altres dues: la pregària, els sagraments, l’hàbit del silenci davant Déu. Quan la teva feina ja no et digui qui ets, hauràs de saber de qui ets.
I el servei, el quart. Per a un prevere és la cura pastoral. Per a tothom altre és l’hàbit de posar allò que has rebut a disposició dels altres. Val la pena formar-lo aviat, perquè el món on entres et donarà una capacitat d’acció extraordinària. Un sol graduat que dirigeixi un grapat d’agents d’ IA aviat podrà fer el que abans requeria tot un departament. El que facis amb aquest poder dependrà de si vas aprendre, abans de tenir-lo, a preguntar per a qui és.
Deixa’m afegir una cosa que potser et sorprendrà, venint d’algú del meu ofici. No deixis que tota la teva formació sigui abstracta. Mentre puguis, exposa’t tant com puguis a camps i menes de feina diferents, inclosa la feina feta amb les mans. Cuina per a una multitud. Construeix alguna cosa. Treballa en una collita, en una sala d’hospital o en un taller. No perquè un ofici sigui un port segur. Acabo de dir-te que els robots també venen a ocupar això. Fes-ho perquè alguns descobrireu, per sorpresa vostra, que us agrada, i que us diu alguna cosa sobre allò per a què sou fets que cap seminari no podria dir-vos mai.
Això és una vocació. No és una passió que posseeixes. És una crida que ve de fora de tu, normalment a través de la necessitat d’una altra persona. I no la pots sentir si mai no has estat a prop de la necessitat.
Probablement les màquines prendran la majoria de les feines que coneixem. Això no et deixa sense res a fer, perquè una feina i una vocació no són el mateix. Arribar a ser sant requereix tota una vida. També la requereix construir les famílies, parròquies i comunitats en què es formen els sants. Aquesta serà una de les grans empreses de la teva generació, i una de les més difícils. Tampoc el mercat no té l’última paraula. Les empreses automatitzaran tot allò a què la competència les obligui. Però una família, una parròquia o una vila no ha de lliurar la seva feina a una màquina només perquè la màquina podria fer-la. No quan un dels seus té el do per fer-la i vol oferir-lo. Quina part de la nostra vida comuna donem a les màquines és cosa teva i de les teves comunitats decidir-ho. Per això importa tant que trobis la teva crida. En un món on les màquines fan la major part del treball remunerat, la raó per servir no pot ser els diners. Ha de ser l’amor, a Déu i a les persones que t’envolten.
Vull acabar amb esperança. «10 vegades més gran… i potser 10 vegades més ràpid» podria descriure una catàstrofe. Amb la mateixa facilitat podria descriure el millor món en què els éssers humans hagin viscut mai.
Gates mateix ho va assenyalar. En parts de l’Àfrica avui, va dir, «la majoria de la gent no arriba mai a trobar-se amb un metge o gairebé la meitat dels infants estan desnodrits». Imagina el 2040 tal com podria ser. Cada infant, arreu, menja prou, i el coneixement d’un metge és a l’abast de cada família. Les màquines fan les tasques feixugues, i el temps que alliberen es dona a les persones que el necessiten: els ancians que estan sols, els infants que necessiten els seus pares, els malalts que necessiten algú que s’assegui al seu costat. Les famílies són propietàries de les màquines de casa seva, en lloc de llogar-les a una plataforma. Una noia de Kinshasa llegeix Agustí en la seva pròpia llengua i es debat amb els seus arguments. La feina que queda és triada, ben feta i oferta. Es guarda el diumenge, i les parròquies són plenes de gent amb temps els uns per als altres.
La vida podria ser millor que mai. Però res d’això no passa per defecte. Les mateixes màquines podrien donar-nos amb la mateixa facilitat un món de persones ocioses, distretes i soles, posseïdes per qui posseeixi les màquines. Quin món obtindrem depèn de decisions que s’estan prenent ara.
En la meva indústria, quan ens proposem construir una cosa difícil, sovint comencem pel resultat acabat i treballem enrere. Te l’imagines amb detall. Després preguntes què havia de ser cert cinc anys abans, i deu, i què ha de començar aquest any. Prova-ho amb el món que acabo de descriure. Treballa enrere des del 2040, i els problemes que mereixen una vida surten a la llum. Qui posseirà les màquines? Els vint anys de transició de Gates seran misericordiosos o cruels? Els joves seran formats, o només mantinguts ocupats? La saviesa de l’Església serà present en els sistemes que la gent consulta?
Aquests són els problemes adequats, i no són on solen anar els diners i el talent. El 2011, Jeff Hammerbacher, que havia estat un dels primers empleats de Facebook, va dir a Bloomberg Businessweek què pensava dels seus iguals arreu de Silicon Valley. «Les millors ments de la meva generació pensen en com fer que la gent faci clic als anuncis», va dir. «Això fa fàstic.» La meva generació va construir gran part del que portes a la butxaca, i bona part d’això va ser dissenyat per retenir la teva atenció més que no pas per servir el teu bé. La teva pot triar d’una altra manera. Els problemes adequats mereixen les millors ments i els millors cors de la teva generació, i els diners, el temps i les institucions que hi estiguin a l’altura. Longbeard és el nostre intent de treballar en un d’ells. Tu trobaràs els teus. Alguns hi treballareu en laboratoris i departaments governamentals, alguns en hospitals, tallers i parròquies, i alguns a les vostres pròpies llars, que potser resultaran ser el més important de tot.
Sant John Henry Newman va escriure el 1848: «Déu m’ha creat per prestar-li algun servei definit; m’ha confiat una tasca que no ha confiat a cap altre.» I unes línies més avall: «Sóc una baula d’una cadena, un lligam de connexió entre persones.»
Tot el que construeixo es pot copiar un milió de vegades d’un dia per l’altre. Tu no. La tasca que t’ha estat confiada no ha estat confiada a ningú més, i cap màquina no la farà mai en lloc teu.
Així doncs, imagina el món que podria ser. Treballa enrere des d’ell. Troba la part que és teva.
I després ves-hi i fes-la.
Gràcies.