
A la Cimera Global GRAiCE MED, convocada per CoLab d’IA de la Universitat de Georgetown a Roma el dimecres 23 de setembre de 2026, Matthew Harvey Sanders va començar amb un vot de fa set-cents anys. Els germans que ingressaven a l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem prometien ser «el serf i esclau dels nostres senyors els malalts». El seu argument a «Desenvolupament de la IA catòlica, floriment humà i constructors d’IA»: l’habilitat es pot lliurar a una màquina, però un vot no. Llegeix el discurs complet a continuació.
Fa més de set-cents anys, un home que ingressava a l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem es presentava davant el Capítol un diumenge, posava les mans sobre el missal i feia les tres promeses que fa tot religiós. Obediència, castedat, pobresa. Després se li deia que n’hi havia una quarta. Les paraules perviuen en el llibre de costums propi de l’orde: «fem una altra promesa, que cap altre poble no fa, perquè prometeu ser el serf i esclau dels nostres senyors els malalts».
Els nostres senyors els malalts. Aquest era el nom que l’hospital donava als seus pacients. La seva regla, encara més antiga, exigia que un malalt fos portat al llit i alimentat «com si fos un Senyor», cada dia, abans que els mateixos germans s’asseguessin a menjar. Molts d’aquells germans eren cavallers, fills de cavallers, que s’havien passat la vida essent servits. L’orde que mantenia aquell hospital encara existeix. És l’Orde Sobirà Militar de Malta, i es governa des de dues adreces d’aquesta ciutat, un palau a la Via Condotti i una vil·la a l’Aventí.
Aquesta és la tradició de la qual prové l’hospital mateix, i hi tornaré, perquè és a punt de convertir-se en la idea més pràctica en medicina. El vot mai no preguntava quant sabia un germà. Preguntava de qui era. L’habilitat es pot lliurar a una màquina, i la major part és a punt de ser-hi lliurada. Un vot no. Aquesta és la diferència de què tracta aquesta conferència.
No soc metge. Durant els darrers anys, la meva feina ha estat fer que dos mil anys d’escrits catòlics fossin llegibles per a les màquines, i després decidir què n’hauria de fer una màquina un cop els pot llegir. Els organitzadors em van demanar que t’expliqués què vam construir i què vam decidir. Una d’aquestes decisions ara també et correspon prendre-la a tu, i només té sentit davant l’escala del que ve. Així que deixa’m començar per aquí.
Demis Hassabis és premi Nobel i cofundador de Google DeepMind. El 2024 el papa Francesc el va nomenar membre de l’Acadèmia Pontifícia de les Ciències. Es descriu a si mateix com un optimista prudent. Va dir a The Guardian l’agost de l’any passat: «10 vegades més gran que la Revolució Industrial», va dir, «i potser 10 vegades més ràpida».
El papa Lleó XIV ha donat un nom a aquest període. A Magnifica Humanitas l’anomena «l’era de la IA i la robòtica». Fixa’t en la segona paraula, perquè gairebé tothom la deixa fora. Tota onada anterior d’automatització prenia múscul i deixava la ment dempeus; la gent passava al treball del coneixement. Aquesta vegada, els sistemes d’IA estan prenent el treball cognitiu mentre els robots prenen el treball físic, dins la mateixa dècada, i no hi ha una tercera categoria cap on passar. Tret que hi hagi un tercer tipus de treball, que mai no va ser múscul ni coneixement: ser present per a un altre ésser humà. Queda’t amb aquesta idea.
La meitat cognitiva ja és en el teu diagnòstic per imatge, el teu triatge i la teva documentació. La meitat física també ha arribat. A l’Hospital General de Veterans de Taichung, a Taiwan, un robot d’infermeria anomenat Nurabot ja porta medicació, mostres i kits de cura de ferides fins al costat del llit. L’Organització Mundial de la Salut preveu un dèficit d’uns onze milions de treballadors sanitaris per al 2030. Aquestes màquines no arriben als teus hospitals com una amenaça. Arriben com un alleujament.
I un robot que porta la medicació és el començament modest. L’ambició va molt més enllà. Elon Musk, la companyia del qual fabrica robots humanoides, va dir això en una conferència d’inversors el novembre passat, i el citaré extensament, perquè normalment se’l cita a fragments.
«Imagina un món on tothom tingui accés als millors cirurgians, literalment tothom. I Optimus tindrà un nivell de precisió que és, francament, sobrehumà, i podrà fer procediments mèdics, procediments mèdics molt sofisticats, qualsevol procediment mèdic, potser coses que realment els humans ni tan sols poden fer perquè són massa difícils, i això estarà a l’abast de qualsevol persona.»
Després va identificar la limitació que creu que això elimina. «La gent sovint parla d’eliminar la pobresa i proporcionar una gran atenció mèdica, però en realitat mai no tenen una solució.» Els diners no ho resolen, va dir, perquè «hi ha un nombre molt limitat de grans metges i cirurgians. No creixen als arbres, però ara es construiran a les fàbriques.»
Ha dit tres anys; jo crec que trigarà més. Però deixa de banda la data i mira què està assenyalant, perquè té raó en això. Els grans metges mai no han estat escalables. Cal més d’una dècada per formar-ne un i només poden ser en una sola sala. Tots els sistemes sanitaris de la història s’han dissenyat al voltant d’aquesta limitació, i per això l’atenció més excel·lent de la terra sempre ha estat racionada per la geografia i la sort. Un infant nascut en un país obté un especialista; un infant nascut a quatre-centes milles de distància obté una clínica sense anestesista. Res no ha canviat mai això. Això podria canviar-ho.
Així doncs, l’argument optimista, clarament. El diagnòstic, la cirurgia i el tractament són a punt d’estar disponibles a una escala i amb una qualitat que la història humana no ha vist mai. Quantitats enormes de sofriment s’acabaran gràcies a això. Una Església que ha pregat pels malalts cada dia durant dos mil anys hauria de ser la primera a acollir-ho.
Ara mira amb atenció què descriu Musk. És més precís del que els seus crítics li concedeixen.
Parla del treball tècnic de la medicina, de les parts que, en principi, són mecàniques. No diu que un ésser humà a la capçalera del llit deixi d’importar. Ni tan sols està pensant en la capçalera del llit.
Quan al gener li van preguntar si els joves encara haurien d’anar a la facultat de medicina, va dir que no, i ho va qualificar de «sense sentit». Aquí és on crec que s’equivoca.
Perquè el diagnòstic i el procediment mai no eren la totalitat del metge. Eren la part que sabíem mesurar.
Hi ha la consulta en què el diagnòstic és correcte i el pacient no sent res després de la primera frase. Hi ha saber a quina de dues famílies cal donar la notícia a poc a poc, i amb quina cal deixar de parlar. Hi ha el judici de deixar de tractar. Hi ha adonar-se que l’home que tens al davant ha respost correctament totes les preguntes i no es prendrà la medicació. Hi ha asseure’s en comptes de quedar-se dret. I hi ha assumir la decisió, aquella que t’emportes a casa i que et fa estar despert a les dues de la matinada. Cap màquina no estarà mai desperta.
Res d’això no és mer sentiment. És feina clínica que cap protocol no capta del tot, i per això es va mesurar poc i mai no va obtenir l’estatus que va obtenir la meitat tècnica. Fa dècades que sabeu que la presència és una variable clínica. Simplement, mai no va ser aquella que el sistema havia estat construït per recompensar.
I és a punt de ser la meitat que queda. Quan el diagnòstic ve d’una màquina i el procediment el fa una màquina, per a què serveix un metge esdevé una pregunta sobre la presència.
No ho dic com a consol. Ho dic com a descripció de la feina. La metgessa que té a la mà el diagnòstic de la màquina, i els quaranta minuts que abans dedicava a arribar-hi, no és una metgessa disminuïda. És la primera metgessa en generacions que es pot permetre asseure’s. Si ho fa, i si algú la forma per fer-ho, és la pregunta que la vostra professió és a punt de respondre. Perquè aquests quaranta minuts no romandran buits. O bé la vostra professió els reclama per al pacient, o algú altre els reclamarà per al llibre major i en dirà eficiència.
El que us puc dir és que aquesta mateixa pregunta —per a què serveix l’ésser humà quan la màquina pot alhora saber el que sap un metge i fer el que fa un metge— és una pregunta al voltant de la qual la meva empresa fa anys que construeix. I el que hem après es pot utilitzar en aquesta sala.
Quan la gent sent què fa la meva empresa, suposa que hem construït una màquina per ocupar el lloc de les persones que abans responien preguntes sobre Déu.
No ho hem fet, i aquesta diferència és tota la conferència.
L’Església catòlica porta dos mil anys d’escriptura. Els Pares dels primers segles. Els Doctors, Agustí i Tomàs d’Aquino i Teresa i tots els altres. Els concilis. Els papes. Aquest conjunt d’obres és, entre altres coses, una recerca de dos mil anys sobre què és un ésser humà i què significa tenir-ne cura.
Els grans models n’han llegit la major part. Aquest no és el problema. El problema és com un model conserva el que ha llegit. L’entrenament comprimeix una biblioteca en una memòria, i aquesta memòria és desigual. De vegades un model pot reproduir un passatge paraula per paraula, normalment un que ha vist moltes vegades. No ho pot fer de manera fiable, i no et pot dir quan no ho ha fet. Allà on falla el record, produeix alguna cosa plausible en el seu lloc, i això és una al·lucinació. Per tant, la pregunta que ens vam plantejar mai no va ser com fer que una màquina sonés catòlica. Va ser com posar el text real davant del model en el moment de la pregunta, perquè la resposta sigui llegida de la font en comptes de recordada, i pugui ser citada.
Aquesta és la missió, dita clarament: IA catòlica, a escala. A la pràctica vol dir digitalitzar tot el que l’Església ha escrit i posar-ho a l’abast de qualsevol persona del món, en qualsevol dispositiu, en la seva pròpia llengua, en el moment que més ho necessita. No només l’erudit que pot entrar en una biblioteca romana. Qualsevol persona.
Van caldre tres peces, en ordre, i la primera no va ser un chatbot. Va ser l’ Alexandria Digitization Hub, que gestionem en aquesta ciutat amb la Universitat Pontifícia Gregoriana, per fer que aquesta herència fos llegible per màquina. Escàners robòtics que processen milers de pàgines per hora. Entre les primeres coses que hi van passar hi havia el Magnum Bullarium Romanum, tretze segles de documents papals, de Lleó el Gran a Benet XIV.
La segona peça va ser una plataforma anomenada Vulgate AI, un cop vam descobrir que el problema més difícil no havia estat mai escanejar. Molt del que les institucions han escanejat continua sent invisible. Un escaneig és una fotografia d’una pàgina. Una màquina no pot cercar-hi més del que pot cercar en una fotografia d’un arxivador. S’ha de convertir en text que un sistema pugui recuperar realment, i poques institucions ho han fet a escala. M’esperaria que un segle de notes clíniques a les vostres pròpies institucions també estigui sense poder-se recuperar.
Només aleshores vam construir la tercera peça, Magisterium AI. Algú fa una pregunta sobre el sofriment, o una decisió moral, o si Déu hi és. El sistema respon a partir dels textos reals, amb citacions, de manera que la persona llegeix les paraules d’Agustí i no una paràfrasi. Una vídua pregunta com pot algú sobreviure al dol, i el que torna no és la simpatia d’una màquina, sinó Agustí sobre la mort del seu propi amic, fa setze segles, amb la referència, i a sota l’encoratjament a trobar una parròquia i una comunitat de persones que han estat on ella és ara. Ara l’utilitzen més d’un milió de persones, en cent noranta països i en més de setanta-cinc llengües.
El que fem és utilitzar la intel·ligència artificial per connectar les persones amb els Doctors i els Pares i els Papes i els herois de la fe. Per deixar que aquests homes i dones tornin a lluitar per les ànimes de la gent. El model és el pont. Mai no havia de ser la destinació.
La majoria de la gent no deixarà l’assistent que ja utilitza per fer una pregunta sobre la fe. Han construït la seva vida laboral dins de ChatGPT o Claude o Gemini, i és allà on preguntaran. Per això hem construït connectors que posen Magisterium AI dins d’aquests assistents: pregunta sobre la fe amb el nostre connector activat, i la resposta torna de les fonts pròpies de l’Església, citada, sense canviar d’aplicació. Si el model és un pont, no hauria d’importar des de quina riba comences.
No tothom vol parlar amb una màquina sobre la seva ànima, i tenen dret a no voler-ho, de manera que dues de les nostres eines no impliquen cap conversa. Cerca, on escrius el que busques i llegeixes tu mateix el document original. Explora, tot el cos de l’escriptura catòlica disposat com un mapa tridimensional, perquè puguis veure què hi ha al costat de què. Cap de les dues no et parla. Totes dues et lliuren les paraules pròpies de l’Església i s’aparten.
Hi ha un quart projecte, anomenat Ephrem. És un model de llenguatge especialitzat, la primera IA catòlica entrenada des de zero en comptes d’adaptada a partir de la d’algú altre, i és prou petit per funcionar en maquinari que una família té, de manera que les preguntes més privades no hagin de sortir mai de casa. Perquè ningú no se’n vagi amb una impressió equivocada: no s’ha publicat, és recerca, i apuntem al 2027.
I en tot això vam prendre una decisió que crec que es pot transferir al vostre camp.
Vam construir el sistema perquè apuntés més enllà d’ell mateix.
Quan algú obté la seva resposta, l’objectiu és que tanqui el portàtil i vagi a una parròquia. Que trobi una comunitat religiosa. Que s’assegui a taula davant d’un altre ésser humà i tingui la conversa en persona. Preferim perdre la sessió abans que retenir-la. És el contrari de com està dissenyat gairebé qualsevol producte d’IA de consum a la terra. L’enginyeria difícil no és la resposta. És reconèixer el moment en què una persona ha deixat de necessitar informació i ha començat a necessitar algú, i saber cap a on orientar-la dins de la seva pròpia ciutat.
Ara ve l’objecció, des de dins de l’Església, que em prenc seriosament. El novembre passat una crítica catòlica va publicar un assaig titulat "Compte amb la IA catòlica," i ens hi va esmentar. Els seus punts més forts, amb les seves paraules: "l’Esperit Sant no guia les sortides dels LLM," i "la prudència no es pot produir com a sortida; s’ha de viure."
Té raó. I la seva objecció apunta exactament al malentès amb què he començat. Té por que hàgim construït la màquina perquè sigui allò amb què la gent es relaciona. Però la màquina porta la gent fins a Agustí i després els diu que vagin a trobar un cristià viu. Va ser dissenyada sobre la seva premissa.
Aquest és el principi transferible, i és una pregunta de contractació. Quan algú et vengui un sistema orientat al pacient, pregunta què fa en el moment en què la resposta correcta és una persona. Pregunta si està construït per retenir el pacient o per traspassar-lo. Pregunta què mesura com a èxit. Si la resposta honesta és el temps a la plataforma, estàs comprant un producte el propòsit del qual no és el teu pacient. La tecnologia per construir l’altre tipus existeix. El que sol faltar és la decisió.
El Papa ho ha dit més directament que no ho ha fet mai el meu sector. Això és Magnifica Humanitas, apartat 170: "Quan els models de negoci prosperen sobre la feblesa humana, la persona és tractada com un mitjà més que no pas com un fi; els qui dissenyen o financen aquests sistemes assumeixen una responsabilitat moral que no es pot ignorar." Està descrivint el meu sector, i té raó. Així doncs, la pregunta per a qualsevol que construeixi aquests sistemes es redueix a la que ell planteja: en el teu disseny, la persona és un mitjà o un fi? Tot el que he descrit aquesta tarda és el nostre intent de respondre: un fi.
Aquesta decisió és més fàcil de prendre quan no la prens tot sol, i per això se’m va demanar que parlés del Fòrum d’IA dels Constructors.
El novembre passat, uns dos-cents de nosaltres ens vam reunir aquí a Roma, a la Gregoriana, per preguntar-nos què vol dir fer aquesta feina com a catòlics. Enginyers de Microsoft i LinkedIn, inversors de capital risc, productors de mitjans i persones de sistemes de salut, CHRISTUS Health, el Bambino Gesù, van seure en sis grups de treball amb bisbes i responsables de comunicació del Vaticà; a cada grup se li va assignar un repte concret. No pas escriure un altre marc ètic. Comparar què havíem llançat realment i què ens havíem negat a llançar.
El papa Lleó XIV va enviar un missatge al fòrum. Una frase se m’ha quedat gravada: "cada decisió de disseny expressa una visió de la humanitat."
Pots llegir una especificació i deduir què creuen els seus autors que és una persona. Va continuar demanant als constructors que fessin del discerniment moral una part fonamental de la seva feina, i va dir que la feina "no es pot limitar als laboratoris de recerca ni a les carteres d’inversió." Després va donar tres exemples de la feina que tenia al cap. Un d’ells era "eines per a una atenció sanitària compassiva."
Jo era en aquella sala, i aquesta cimera és la mateixa conversa amb més professionals clínics a dins. El veritable producte del fòrum no és un document. És un grup de persones dins del sector que es demanen comptes mútuament sobre aquesta decisió. Així és com canvia l’ethos d’un camp: no des de fora, sinó quan prou constructors decideixen junts què no optimitzaran.
Els hospitalers ho sabien molt abans que nosaltres. La seva regla cabia en unes quantes pàgines. El que la va mantenir viva durant segles no va ser la tinta. Va ser una promesa feta en veu alta, davant d’homes que havien fet la mateixa.
Això em porta de nou a Jerusalem.
Els estatuts dels hospitalers de 1182 exigien "quatre metges savis," qualificats, segons les paraules del mateix text, per examinar l’orina, diagnosticar diferents malalties i administrar els medicaments adequats. Van escriure normes sobre els llits, els llençols i el pa. Es preocupaven pels resultats, i segons els criteris de la seva època l’atenció era extraordinària. Però això no és el més important que distingia aquell lloc. El que més el distingia era la visió del pacient que els germans portaven a la sala, i la formació que l’havia posada allí: una vida religiosa, les hores de pregària i la regla observada, dins d’una tradició que els ensenyava el valor d’una vida humana. Aquesta formació és la raó per la qual podien anomenar senyor seu un captaire moribund i dir-ho de debò. Cos i ànima eren tractats junts perquè les persones que feien el tractament havien estat formades en tots dos.
Això és el que se suposa que ha de ser la medicina catòlica, i diré amb delicadesa que el més difícil de l’atenció sanitària catòlica avui és distingir-la de la de tothom. Els mateixos codis de reemborsament, els mateixos objectius de flux, el mateix interval de quinze minuts. Un pacient pot entrar en un hospital catòlic i sortir-ne havent trobat un sistema molt bo i ningú en particular.
De Jerusalem se’n desprenen dues coses, i les màquines fan possibles totes dues a una escala que mai no havien tingut.
La primera té a veure amb la finalitat del sistema. A Jerusalem l’hospital existia per al pacient; els germans menjaven després que els malalts haguessin menjat. Ara mira on van els diners. Les últimes xifres de l’OCDE, publicades aquest març, són de 2023. Als seus països membres, el vint-i-vuit per cent de la despesa sanitària va anar a l’atenció hospitalària. El tres per cent va anar a la prevenció. Un sistema finançat per tractar la malaltia té un interès silenciós en la malaltia per tractar, i gairebé cap en el pacient que mai no l’ha necessitada. La medicina catòlica hauria de ser la part del sistema que es preocupa per aquest pacient. No pas perquè sigui més barata, encara que sovint ho és, sinó perquè mantenir una persona íntegra, a casa i en la seva pròpia comunitat és el que vol dir tenir cura de tota la persona. I ara és possible a gran escala. La salut d’una persona pot ser seguida contínuament, amb el seu consentiment, en un dispositiu que ja posseeix, i el patró que precedeix una crisi es pot detectar dies abans que arribi. Quan sí que et necessiten, l’historial arriba abans que ells, llegit pel teu model i per tu, de manera que el diagnòstic ja està ben encaminat abans que entrin, i tornen a casa abans. Amb una regla: les dades pertanyen a la persona, i només es mouen cap a les persones que en tenen cura.
La segona té a veure amb qui és el professional clínic. Els germans eren formats per la vida que vivien, cada dia, al costat de la feina. Has rebut anys de formació, i la major part ha estat tècnica. L’altra meitat —el valor d’una vida, com romandre a l’habitació amb la por, què fer amb el propi dol al final d’una carrera de trenta anys— va quedar confiada a allò que, per casualitat, portaves amb tu. Aquesta és la meitat que la màquina està a punt de deixar a les teves mans. I la tradició que va formar els hospitalers és exactament el que hem dedicat aquests anys a fer llegible. Les ments més profundes de l’Església sobre el sofriment, sobre la por, sobre el fet de romandre presents davant dels moribunds són en aquest corpus, i un metge que vol esdevenir el tipus de persona en qui un pacient pot recolzar-se pot adreçar una pregunta a Tomàs d’Aquino, a Teresa o a Newman entre passis de visita. Això és el que volem dir quan diem que aquestes eines són per a la formació. La del pacient, sí. Però també la teva, perquè és difícil donar testimoni d’alguna cosa en què tu mateix no has estat format primer. Els germans tenien les hores del dia per a això. Tu tens el passadís entre dues habitacions. Hem construït per al passadís.
Els hospitalers van escriure la seva visió del pacient en un vot, i hi van posar al darrere tota una manera de viure. Hauríem d’estar disposats a escriure la nostra en el codi, i a tornar a posar la formació a l’abast de les persones que l’han de viure.
He estat donant voltes a una idea des que he començat, així que deixa’m dir-la clarament.
Si només un text ens hagués pogut salvar, Déu hauria pogut enviar només un text. Un de perfecte, en totes les llengües, per a tothom alhora. No és el que va passar. Va enviar una vida. Un home concret en una ciutat concreta, que tocava les persones i era tocat, que s’asseia i menjava amb elles, que va morir i que va ressuscitar. Va deixar un testimoniatge, i va dir als testimonis que anessin i fossin testimonis.
Aquesta és la raó per la qual vam construir la màquina perquè assenyalés més enllà d’ella mateixa. El coneixement de la fe importa, i no n’hi ha prou. Les persones arriben a creure que una cosa es pot viure quan veuen algú vivint-la, i no hi ha substitut per a això, ni en un llibre ni en un model. Un sant és simplement una persona la vida de la qual s’ha convertit en la prova. Persones formades, sí. Però no només formades. Sants, les vides dels quals altres persones poden mirar i pensar: així doncs, és possible. La màquina pot portar el coneixement. Només una persona pot donar testimoni.
I això també és el que és la medicina, en el moment en què més importa.
Potser algun dia les màquines posaran fi a la majoria de malalties. No curaran la mort. Gairebé tots els professionals clínics d’aquesta sala han estat a peu de llit quan ja no quedava res més per intentar, i a la resta, tard o d’hora, ens hi portarà algú que estimem. L’última opció s’ha esgotat i la família és al passadís. Cap model millora aquest moment. El que el pacient necessita és un testimoni: un ésser humà la presència del qual digui que continua sent una persona, que no està sol, i que la cura és possible fins i tot quan la guarició no ho és. Cap màquina no pot donar això. No pas perquè no sigui prou intel·ligent, sinó perquè no és ningú.
Aquest és el teu paper encarnat. No és el que queda després que la màquina hagi pres la feina real. Era la feina real, i la màquina està a punt de fer-ho innegable.
Deixa’m deixar-te amb un metge que ho va entendre.
Josep Moscati va treballar a Nàpols, costa avall d’aquí, i va morir el 1927. Quan Joan Pau II el va canonitzar, el va descriure amb precisió: metge en cap d’un hospital, investigador distingit, professor universitari de fisiologia i química fisiològica. La seva bondat no era una virtut privada que estigués al costat de la seva medicina. Era un científic rigorós, i portava aquesta mateixa seriositat a les cases dels pacients més pobres de la ciutat. A un metge jove que havia estat alumne seu li va escriure: "Recorda que t’has d’ocupar no sols del cos, sinó també de les ànimes, per mitjà del consell, i arribant fins a l’esperit, més que no pas amb receptes fredes per enviar al farmacèutic."
Posa aquesta frase al costat del que ve. La recepta freda aviat serà produïda perfectament, a l’instant, de franc, per una màquina. Tot el que Moscati contraposava a la feina veritable és exactament el que estem a punt d’automatitzar. I això deixa la feina veritable dreta allí, i una professió que ha de decidir si la reivindica.
Les seves paraules, de nou, tal com el Papa les va citar aquell dia.
"Benaurats som nosaltres, els metges, tan sovint incapaços d’allunyar una malaltia; benaurats som si recordem que, més enllà dels cossos que tenim davant nostre, hi ha ànimes immortals, per a les quals és urgent el precepte evangèlic d’estimar-les com a nosaltres mateixos."
Ho va dir quan un metge era impotent molt més sovint que qualsevol de vosaltres. I és a punt de tornar a tenir raó, pel motiu contrari. No perquè puguem fer tan poca cosa, sinó perquè les màquines faran tant, i el que quedarà és exactament el que ell ens va demanar que recordéssim.
Ho va expressar en una sola frase, que el Papa que el va canonitzar va anomenar gairebé un testament, i us la deixo, perquè ell era un investigador científic, i també ho sou molts de vosaltres.
"No la ciència, sinó la caritat, ha transformat el món."
No la ciència, sinó la caritat, ha transformat el món.
Gràcies.