
La arxidiòcesi de Southwark ha construït la Jornada Diocesana per als Catequistes d’enguany al voltant del tema "Veritat i bellesa en la catequesi a l’era de la IA", i va encarregar la ponència principal a Matthew Harvey Sanders. Ell explica en un llenguatge planer com es construeixen aquests sistemes i per què això els fa fluïts i erronis en una mateixa frase, extreu tres advertiments de Magnifica Humanitas, i ofereix quatre maneres d’utilitzar les eines en una parròquia juntament amb cinc coses que ell no confiaria mai a cap d’elles. També deixa als catequistes tres proves per aplicar a qualsevol eina abans que arribi a una parròquia. Llegeix la xerrada completa a continuació.
Aquesta Pasqua, totes dues arxidiòcesis de Londres tenien més adults preparant-se per entrar a l’Església que en qualsevol any des del 2011, i en aquesta arxidiòcesi la meitat en tenia trenta-cinc o menys. Tu saps molt millor que jo què ha demanat això a les teves parròquies. Al mateix moment, ha arribat una altra cosa. Per primera vegada, qualsevol persona amb un telèfon pot plantejar una pregunta sobre la fe, a qualsevol hora, a un sistema que ha llegit més teologia que qualsevol de nosaltres llegirà en tota una vida, i obtenir una resposta fluïda en segons. Mai abans tanta gent havia demanat d’entrar just en el mateix moment en què una màquina s’ha ofert a respondre’ls.
Jo construeixo aquests sistemes. La meva empresa, Longbeard, fa Magisterium AI i unes quantes altres eines que els catòlics utilitzen per estudiar la seva fe. Vaig ser seminarista, així que conec una mica què demana el teu ministeri, però no fingiré conèixer-ho com tu. El que puc oferir és el relat d’un tecnòleg sobre aquestes màquines: per a què són realment bones, on es queden curtes i per què. I els llocs on es queden curtes, resulta, descriuen el teu ministeri amb una precisió sorprenent.
Jo també he estat assegut on s’asseuen els teus candidats. Vaig ser batejat anglicà, i vaig ser rebut a l’Església catòlica com a adult, a través del RICA. Coneixia molt pocs catòlics, i tenia moltíssimes preguntes i inquietuds. Una eina com la nostra m’hauria ajudat a trobar les fonts adequades i a treballar-les. Però el que em va fer entrar va ser la bondat i la paciència del sacerdot que dirigia la nostra classe, i res del que he construït des d’aleshores no m’ha fet canviar d’opinió sobre quina d’aquestes coses importava més.
L’encíclica del papa Lleó Magnifica Humanitas manté el mateix equilibri. Descriu la IA com "una eina valuosa" que, "al mateix temps", reclama "un enfocament mesurat i vigilant". M’agradaria seguir aquest equilibri aquest matí: dir clarament què són aquestes màquines, què fan bé i on el Papa ens demana que siguem vigilants, per què tot això fa que el teu ministeri creixi en lloc de reduir-se, com utilitzar bé aquestes eines, i què cal ara per formar una persona. Acabarem allà on s’encamina aquest matí, davant el Santíssim Sagrament.
Primer, què són aquestes coses, amb paraules que podries fer servir amb un pare o una mare a la porta de l’escola, una classe de tercer d’ESO o un director escèptic.
Un gran model de llenguatge, el tipus de sistema que hi ha darrere de ChatGPT, Gemini i Claude, es fa en dues etapes.
En la primera, llegeix. Els seus creadors reuneixen una biblioteca enorme d’escrits humans: llibres, articles, llocs web, fòrums, gran part de l’internet públic. El text es divideix en petites peces anomenades tokens, cadascuna una paraula o part d’una paraula, i cada token es converteix en una llarga llista de nombres. Aleshores s’assigna al model una sola tasca, repetida bilions de vegades: donat tot el que hi ha fins ara, predir el següent token. Després de cada ronda de prediccions, milers de milions de configuracions internes, anomenades paràmetres, s’ajusten lleugerament cap a la resposta correcta. Ningú les estableix a mà. Després de mesos d’això, el que queda és un sistema que és sorprenentment bo continuant qualsevol fragment d’escriptura que li donis.
Hi ha una manera senzilla de mostrar a una classe què vol dir això. Fes la mateixa pregunta tres vegades a un d’aquests sistemes, i sovint obtindràs tres respostes redactades de manera diferent. A cada pas, el model té una llista de possibles paraules següents, cadascuna amb una probabilitat associada, i tria entre elles amb una mica d’aleatorietat deliberada. Els adolescents solen sorprendre’s, i és útil que ho facin, perquè els mostra que la resposta a la pantalla no s’està consultant enlloc. S’està component, paraula a paraula, a partir de probabilitats. Per això també pot ser fluïda i errònia en una mateixa frase. Tria el que sona probable, i el que sona probable no sempre és el que és veritable.
Aquesta és la part que més m’agradaria que poguessis explicar. Dins del model, les paraules esdevenen punts en un vast espai de nombres, i les paraules que s’utilitzen de maneres semblants acaben a prop les unes de les altres. "Eucaristia" se situa a prop de "missa" i "comunió" i "pa" i "acció de gràcies". "Gràcia" se situa a prop de "misericòrdia" i "do". El model ha après, amb una precisió extraordinària, on viu cada paraula entre totes les altres. Això, al capdavall, és el que una paraula significa per a una màquina: els seus veïns.
Ara pren la paraula que hi ha al centre de tot el que ensenyes. Per a la màquina, "Eucaristia" és una posició, molt ben situada entre els seus veïns. Per a nosaltres, és Algú. La màquina coneix cada paraula que ha estat mai al costat d’aquella. No ha conegut mai Aquell que la paraula anomena. Aquesta és tota la distància entre la informació sobre la fe i la fe mateixa, i és la distància en què viu el teu ministeri.
Després ve la segona etapa. Si la primera és una biblioteca, la segona és una escola d’acabament. La gent planteja preguntes al model, en compara les respostes i marca les que preferiria rebre, i ronda rere ronda se l’empeny cap a les seves tries. La indústria anomena això aprenentatge per reforç a partir de retroacció humana, RLHF en sigles angleses, i és on un model adquireix les seves maneres: servicial, cortès, fluid. Però la resposta que la gent preferiria rebre no sempre és la veritable. Els investigadors han trobat que una resposta que coincideix amb les opinions pròpies d’una persona té més probabilitats de ser triada, així que, llevat que els seus creadors en tinguin una cura deliberada, un model aprèn a adular.
Un sistema com aquest pot ser més intel·ligent en algunes coses que qualsevol de nosaltres i, tanmateix, no entendre res sobre l’infant que tens al davant.
El Papa comença amb allò que aquests sistemes fan bé, i nosaltres també ho hauríem de fer. «Sovint superen la intel·ligència humana en velocitat i capacitat computacional», escriu, «oferint beneficis tangibles en molts camps». En la catequesi, la necessitat que poden satisfer és fàcil d’anomenar. No hi ha prou preveres per asseure’s amb cada persona que pregunta a l’hora en què li sorgeixen les preguntes, i tampoc no hi ha prou catequistes. Una pregunta sobre la fe feta a les dues de la matinada mereix més que allò que Internet pugui dir per casualitat.
Un bot de conversa general no és la resposta a això. Deixat a si mateix, respon a partir del que va absorbir durant l’entrenament, i quan aquesta memòria és minsa no t’ho diu; produeix alguna cosa que sona bé. El sector en diu una al·lucinació. L’alternativa és trobar primer els textos pertinents i fer que el model respongui només a partir d’ells, un enfocament anomenat generació augmentada per recuperació, o RAG. Així és com vam construir Magisterium AI, perquè una de les nostres primeres prioritats sempre ha estat remetre la gent a les fonts originals.
Al darrere de Magisterium AI hi ha una biblioteca. Durant els darrers anys hem reunit el que crec que és una de les biblioteques en línia d’obres teològiques i filosòfiques catòliques més grans del món: més de trenta-sis mil documents, des del Catecisme i les encícliques fins a obres d’Agustí com La ciutat de Déu, La imitació de Crist, l’obra de Teresa d’Àvila titulada El castell interior i l’obra de Juliana de Norwich titulada Revelacions de l’amor diví. Fes-li una pregunta, i la resposta s’extreu d’aquesta biblioteca, amb una citació en cada punt sobre la qual pots clicar per llegir el passatge mateix, en context. També hi ha una col·lecció d’audiollibres, que potser arribarà al pare o a la mare que mai no s’asseuria a llegir un clàssic espiritual, però que potser n’escoltaria un durant el trajecte a l’escola.
Així, a la persona que pregunta a les dues de la matinada se li pot oferir l’ensenyament propi de l’Església, amb les paraules pròpies de l’Església, amb les fonts adjuntes, en la seva pròpia llengua. Crec que això és un servei real a l’Església. Però vull deixar clar per a què serveix. L’objectiu no és necessitar menys catequistes perquè les màquines s’han tornat bones. És formar més catequistes, perquè la gent arribi a necessitar menys les màquines.
Després el Papa passa a la vigilància i anomena tres aspectes del nostre ús personal de la IA que «mereixen una consideració acurada»: «la facilitat amb què s’obtenen els resultats, la impressió d’objectivitat i la simulació de la comunicació humana». Cadascun té una causa d’enginyeria, i cadascun assenyala alguna cosa que només un catequista pot donar.
El primer és la facilitat. Les respostes no havien estat mai tan barates, i Lleó anomena el que això pot costar: «La rapidesa i la facilitat amb què es poden obtenir respostes o resums corren el risc d’apagar el desig de fer preguntes, que és un procés que només dona fruit amb el temps». Pren de Plató una imatge de com s’aprenen les coses més profundes: persones que «xoquen» idees i experiències juntes «com el sílex fins que s’encén dins nostre l’espurna de la comprensió». Una màquina pot lliurar la resposta a una jove. No pot fer saltar l’espurna amb ella. Chesterton va expressar el costat del mestre el 1910: «L’educació és només la veritat en estat de transmissió; i com podem transmetre la veritat si mai no ens ha arribat a les mans?» La màquina ofereix una manera d’esquivar la seva pregunta: una veritat que es pot transmetre sense haver passat mai per les mans d’una persona.
Un candidat que ja ha preguntat a la màquina què és la confirmació, per què el bisbe ungeix i quins són els dons de l’Esperit arriba amb un paràgraf ordenat sobre cada punt i, curiosament, ha arribat abans a la pregunta real: no «Què és la confirmació?», sinó «Per què voldria rebre-la?» La facilitat també té un cost més silenciós. Una mare a qui el seu fill de set anys pregunta on ha anat l’àvia potser no se sent qualificada, de manera que escriu la pregunta al telèfon i llegeix en veu alta el que li torna. Serà un paràgraf amable i competent. El perill no és que la màquina doni una mala resposta. És que en doni una de prou bona, i que ella no descobreixi mai que l’hauria pogut respondre ella mateixa, amb la seva pròpia fe, per vacil·lant que fos.
El segon és la impressió d’objectivitat. Una resposta en una pantalla sembla neutral, com si no vingués d’enlloc. No és així. El Papa observa que aquests sistemes «reflecteixen els supòsits culturals dels qui els van dissenyar i entrenar», i des de dins puc dir-te com passa això: a través dels escrits dels quals el model va aprendre en primer lloc, de les persones que van valorar les seves respostes en la segona etapa i dels valors que els seus creadors van deixar per escrit. El 1938 Fulton Sheen va escriure que «no hi havia més de cent persones als Estats Units que odiessin l’Església catòlica», però que n’hi havia «milions, tanmateix, que odien allò que erròniament creuen que és l’Església catòlica». Un model entrenat amb gran part d’Internet públic ha llegit una gran quantitat d’aquesta caricatura al costat de la realitat, i per si sol no sempre les pot distingir. Aquest és l’argument més fort que conec per respondre a partir de les fonts pròpies de l’Església.
Hi ha un límit addicional que és important per a la teva feina. El model no sap qui pregunta. Només veu les paraules que té al davant, allò que el sector anomena la seva finestra de context. La mateixa pregunta sobre el pecat, escrita per un nen escrupolós de dotze anys i per un estudiant de batxillerat que intenta enxampar-te, rep més o menys la mateixa resposta, perquè el model no pot veure cap rostre. Un catequista sí. Allò que sembla objectivitat sovint és simplement una resposta escrita per a ningú en particular.
El tercer és la simulació de la comunicació humana, i és el que jo vigililaria més de prop amb els adolescents. Un model que ha après a afalagar és un company convincent, i ara hi ha aplicacions construïdes completament al voltant d’un: una IA que fa el paper d’un amic, d’un xicot o d’una xicota, i que mai no està massa ocupada per parlar. Aquest estiu els ministres van dir que els que es venen com a bots de conversa de «company romàntic» «hauran de fer complir una edat mínima de 18 anys». Els governs no estableixen límits d’edat per a coses que ningú no fa servir. Aquí el Papa hi veu més enllà que la majoria del meu sector: «el perill no és tant que una persona pugui creure que es comunica amb una altra persona, sinó més aviat que pugui perdre gradualment el mateix desig de formar vincles humans genuïns».
Gaudium et Spes anomena la consciència «el nucli més secret i el sagrari de l’home. Allí està sol amb Déu, la veu del qual ressona en el seu interior». Posa això al costat de la finestra de xat d’una adolescent. Un santuari és on estàs sol amb Déu. La finestra de xat és el contrari en tots dos sentits. Rarament és privada, perquè allò que s’hi escriu normalment queda emmagatzemat als servidors d’una empresa, i mai no és silenciosa, perquè sempre té alguna cosa a respondre. I ha estat entrenada per dir allò que ella voldria sentir. Un confident que mai no la decep no li forma la consciència. N’ocupa el lloc.
Darrere de totes tres advertències hi ha una cosa més senzilla, que el Papa afirma sense matisos. Aquests sistemes «no passen per experiències, no posseeixen un cos, no senten alegria ni dolor, no maduren a través de les relacions i no saben des de dins què volen dir l’amor, el treball, l’amistat o la responsabilitat». És de nou la paraula «Eucaristia»: perfectament situada entre les seves veïnes, per una cosa que no ha trobat mai Aquell que anomena. Una màquina pot descriure la fe amb gran precisió. No té cap cos per portar a ningú, i la fe sempre ha estat transmesa per persones que hi porten el seu: a una aula, a un llit d’hospital, a una sala parroquial, a una pica baptismal.
Podries esperar que algú del meu sector et digués que les màquines faran que els catequistes siguin menys necessaris. Jo penso que és veritat el contrari, i les raons comencen amb les dimensions del que s’acosta.
Demis Hassabis, el científic en cap d’ Alphabet i president de Google DeepMind, treballa a unes quantes milles d’aquí, a King's Cross, i el 2024 va compartir el Premi Nobel de Química. Parlant amb The Guardian l’agost de l’any passat, va expressar l’escala així: serà "10 vegades més gran que la Revolució Industrial, i potser 10 vegades més ràpida". La darrera revolució industrial va refer aquest país al llarg de cent anys o més, i l’ Església aquí va passar bona part del segle XIX posant-s’hi al dia, construint escoles i parròquies per a les famílies que havia atret cap a les ciutats. Ara imagina un canvi deu vegades més gran, comprimit en una desena part del temps.
I no és només programari. La mateixa intel·ligència s’està introduint en robots per a magatzems, cuines i residències, i en els pròxims anys és probable que una gran part de la feina que ara la gent fa per guanyar-se la vida la facin màquines. Moltes de les persones que ho estan construint esperen que, si es gestiona bé, deixarà la gent amb més temps lliure que cap societat de la història hagi conegut, i amb prou per viure. Elon Musk parla d’"ingrés alt universal". El papa Lleó és més prudent, i escriu sobre "un temor legítim d’una contracció significativa i ràpida dels llocs de treball disponibles". Sigui com sigui, moltíssima gent tindrà moltes més hores a la setmana que cap ocupador no necessita, i els joves s’hi troben primer: el portal d’ocupació Adzuna informa que les ofertes per a graduats van caure al juliol fins a un nou mínim històric.
Aleshores arriben les preguntes. El mateix Musk va dir el 2024 que, en un món així, "la qüestió serà realment una qüestió de sentit". Durant la major part de la història, la lluita per guanyar-se la vida mantenia les grans preguntes a distància. Sempre hi havia un torn per treballar i una factura per pagar. Treu això, i les preguntes surten a la superfície. Per a què és la meva vida? Té importància, si ningú no necessita la meva feina? Què passa quan moro? Hi ha algú? Una generació amb temps per fer-se aquestes preguntes se les farà més obertament que cap altra abans.
Com a novici amb els Pares Paulistes vaig estar destinat a Berkeley, entre els estudiants de la Universitat de Califòrnia, i una cosa que hi vaig aprendre és que preguntes com aquestes rarament són només peticions d’informació. A sota, pregunten si a algú li importa la seva ànima i vol que arribin a ser la persona que Déu tenia pensada. Per això crec que el catequista tindrà més importància en els pròxims vint anys que en qualsevol moment que recordem.
El Directori per a la catequesi demana una catequesi d’"inspiració catecumenal", i des d’on jo ho veig hi ha una ironia sorprenent en això. El món de fora està ocupat desmantellant els seus aprenentatges. Els càrrecs júnior a través dels quals abans es formaven el judici i el caràcter són els càrrecs que les màquines prenen primer. L’ Església va anar en l’altra direcció. Al Concili Vaticà II va restaurar el catecumenat d’adults, un dels aprenentatges més antics d’ Occident. Just quan el món està perdent l’aprenentatge, l’ Església en té un per oferir.
El papa Lleó té l’expressió adequada per a les persones que això demana. Anomena el món digital "un nou continent per evangelitzar", i diu que d’una manera particular necessitem "adults que redescobreixin la seva vocació com a artesans de l’educació, disposats a treballar pacientment cada dia". Un artesà és precisament allò que una màquina no és. L’artesania és coneixement guardat a les mans, après d’algú que el tenia, i transmès lentament, treballant al costat d’un altre. En un altre lloc diu el mateix de l’educació mateixa: "és un llarg camí que requereix paciència". Res del que construeixo no és pacient. Només és incansable, que no és el mateix.
Quan Déu va voler ser conegut, no ens va enviar un text millor. Va enviar el seu Fill. "El Verb es va fer carn i habità entre nosaltres." I en la darrera nit, l’exemple que va triar deixar als seus deixebles no va ser una explicació. Els va rentar els peus.
Així és com s’ha transmès la fe des d’aleshores: per mitjà de persones les vides de les quals fan creïble la resposta. Sant John Henry Newman, predicant a Oxford el 1832, quan encara era anglicà, es va preguntar com havia sobreviscut la veritat, i va respondre que havia estat sostinguda "no com a sistema, no per llibres, no per l’argumentació, ni pel poder temporal, sinó per la influència personal" d’aquells "que són alhora els mestres i els models d’aquesta veritat". Mestres i models. Una màquina pot ser una molt bona mestra de fets. Mai no pot ser un model en el sentit de Newman. Per a un tecnòleg hi ha una ironia en això, perquè els patrons són tot allò de què està fet un model de llenguatge, absorbits d’una vasta biblioteca d’escriptura humana. Newman volia dir una cosa més antiga: una vida que algú altre pot imitar. Una màquina no té cap vida per oferir. Pot dir a un jove què creuen els cristians. No pot mostrar-li quin aspecte té creure. El jove que pregunta per a què és la seva vida no serà persuadit per un paràgraf ben documentat. Serà persuadit, si ho és, per algú la vida del qual mostri que la resposta és veritat.
A la pràctica, ben utilitzades, aquestes eines poden alliberar temps per a les parts d’aquesta feina que només una persona pot fer. Suggeriré quatre maneres d’utilitzar-les, tres proves per aplicar a qualsevol eina, i cinc coses que jo no confiaria mai a una màquina.
La primera manera és la preparació més que no pas la transmissió. Imagina que prepares una sessió sobre els dons de l’ Esperit Sant per a un grup de candidats a la confirmació. Vols saber què ensenya el Catecisme, què va escriure sant Tomàs d’ Aquino sobre els dons, com el mateix ritu de la confirmació prega per ells, i una història de la vida d’un sant que un adolescent recordaria, tot amb referències que puguis comprovar. Amb l’eina adequada això és feina de deu minuts, i el temps que hauries passat cercant torna a ser teu.
Des del mes passat, no cal que parlis amb cap bot de conversa. Hi ha una funció a Magisterium AI anomenada Cerca: hi introdueixes una paraula o una frase, i en comptes d’una resposta obtens les fonts mateixes, per obrir-les i llegir-les. Preparant una sessió sobre la pregària, pots anar directament al que van escriure el Catecisme, els Pares i els sants, sense cap màquina que els parafrasegi entremig. I n’hi ha una altra anomenada Explora, que és l’espai que he descrit abans fet visible. És un mapa tridimensional de la biblioteca en què els textos relacionats s’agrupen, de manera que pots trobar un tema, veure què hi ha al seu voltant, i endinsar-te en obres que no sabies que existien. Per a qualsevol persona que comença a conèixer una matèria, és el més semblant que conec a fullejar els prestatges d’una gran biblioteca teològica. De moment, totes dues funcionen en la versió anglesa.
Així doncs, jo les faria servir totes tres juntes. Explora, per orientar-te en una matèria que estàs a punt d’ensenyar. Cerca, per llegir tu mateix els textos primaris. I el xat, quan vols ajuda per redactar una sessió o presentar alguna cosa al nivell adequat. Tractaria el que en surt com un esborrany sobre el qual pregar i que cal modificar, mai com un guió per llegir en veu alta, i clicaria cada citació abans que res arribi a un grup. Un usuari ens va escriure en castellà que, sense conèixer tot el Catecisme i la Bíblia, "se sent confiat a fer les coses bé". Aquest és el tipus d’ajuda adequat: no una màquina que pensa per tu, sinó una que mostra com ha arribat al resultat.
La segona manera és portar les preguntes de la màquina a la sala. Entre sessions, molts candidats portaran les seves preguntes a una màquina. Per tant, val la pena orientar-los cap a una eina que els enviï a les fonts, i després començar cada sessió preguntant: "Què has preguntat a una màquina aquesta setmana?" Cada pregunta que torna a la sala és una que, si no, no hauries sentit mai, i tens l’oportunitat de respondre-la cara a cara. Quan surt una pregunta que ningú a la taula no pot respondre, podeu cercar-la junts amb Cerca i llegir en veu alta les paraules pròpies de l’ Església. Un adolescent que només ha vist mai el resum d’una màquina descobreix que hi ha un original, i que normalment és més bell que el resum.
La tercera manera és dir una mateixa veritat de moltes maneres. El mateix ensenyament s’ha de formular de manera diferent per a un nen de dotze anys, per a un adult al RICA, per a un escèptic i per a un pare o una mare amoïnat. Una bona eina pot redactar diverses versions en un minut. Triar la porta d’entrada a la veritat continua sent el teu judici, perquè tu coneixes qui tens al davant. Les mateixes eines poden ajudar quan una família acaba d’arribar, potser com a refugiada, i encara està aprenent anglès. Una carta sobre la preparació del seu fill, traduïda a una llengua que puguin llegir, els manté implicats mentre el seu anglès millora, i els diu que són benvinguts.
La quarta manera és amb l’administració que envolta cada programa: els registres, els torns, els correus electrònics als pares, l’horari del programa sacramental, la nota que informa que el recés s’ha traslladat. Res d’això no és el ministeri, i tot això es pot fer més de pressa. Cada hora estalviada aquí és una hora que pot anar a una persona.
Després hi ha tres proves que jo aplicaria a qualsevol eina abans que arribi a una parròquia.
Primer, pots confiar en les seves fonts? La majoria dels grans sistemes ara poden cercar a internet i mostrar-te els seus enllaços, cosa que és un veritable pas endavant. Però un enllaç et diu d’on ha sortit una resposta, no si la font mereix la teva confiança, i l’internet obert conté tant la caricatura que Sheen descrivia com la realitat. Si fas servir una eina general, obre el que cita i assegura’t que estàs llegint el mateix ensenyament de l’ Església i no l’opinió d’algú sobre aquest ensenyament. Si prefereixes no fer tu mateix aquest cribratge, fes servir una eina les fonts de la qual hagin estat triades amb cura. Per això vam construir Magisterium AI sobre una biblioteca curada: encara llegeixes el passatge, però el cribratge s’ha fet abans que preguntis, i això t’estalvia temps. I si una eina no pot mostrar-te gens d’on ha sortit una resposta, no és apta per preparar catequesi, per molt fluida que soni.
Segon, està construïda per acabar la conversa o per prolongar-la? Gairebé ningú no ho pregunta, i ve directament de la manera com les empreses tecnològiques es mesuren a si mateixes. La majoria d’aplicacions de consum es jutgen per una xifra anomenada retenció: quantes persones tornen demà, i quant de temps s’hi queden. Un producte construït per maximitzar aquesta xifra sempre intentarà mantenir un jove parlant-hi. Una bona eina catequètica hauria de fer el contrari. Hauria de respondre la pregunta i després assenyalar més enllà d’ella mateixa: cap a les Escriptures, cap als sagraments, cap a la parròquia, cap a tu.
Tercer, on va la pregunta d’un infant un cop ha estat escrita? S’emmagatzema, i durant quant de temps? S’alimenta amb ella l’entrenament de futurs models? Algú de l’empresa la pot llegir? El producte ha estat dissenyat per a infants, o simplement no els és prohibit? Si les persones que t’ofereixen l’eina no poden respondre aquestes preguntes amb claredat, ja tens la resposta.
El papa Lleó posa el principi que hi ha darrere de totes tres en una sola frase: "Educar les persones sobre l’ús de la IA, doncs, implica ensenyar-los a decidir quan i amb quin propòsit no s’hauria d’utilitzar." Per tant, hi ha cinc coses que jo no confiaria mai a una màquina.
La primera és l’acompanyament. Caminar amb algú a través del dubte, el dol o la conversió només ho pot fer algú que també camina.
La segona és discernir la preparació. Si un jove està preparat per a la confirmació, o un adult per al baptisme, és un judici fet dins l’ Església per persones que el coneixen, mai per una puntuació.
La tercera és qualsevol cosa que ocupi el lloc de la pregària. Una màquina pot ajudar-te a preparar la pregària amb el teu grup. No ha de ser mai la pregària.
La quarta són les confidències d’un infant. Allò que un infant et confia pertany a la cura pastoral i a la protecció de l’Església, i mai a un bot de xat.
I la cinquena és el testimoni mateix. Allò que transmet la fe és una persona que hi creu, dreta davant d’algú que encara no hi creu.
No cal decidir res d’això tot sol. Un equip catequètic que dedica una tarda a acordar quines eines farà servir, per a què, i on són els seus límits tindrà una resposta clara quan els pares o el rector de la parròquia ho preguntin, i la conversa mateixa és formació.
Tot això porta a la pregunta més profunda del matí: què significa formar una persona en un món com aquest? El Papa ho emmarca amb una frase que tot enginyer hauria de tenir damunt de l’escriptori: «tota tecnologia modela aquells qui la fan servir». Els joves dels teus grups ja estan essent formats, cada dia, per eines construïdes per retenir la seva atenció. Davant d’això, jo esmentaria quatre coses que ara cal formar.
La primera és la interioritat. Res del que fabrica la meva indústria no és mai silenciós; un quadre de cerca sempre està a punt amb alguna cosa a dir. Per això, el santuari de la consciència ara s’ha d’aprendre gairebé com una habilitat: el silenci, un examen de consciència, uns minuts davant del sagrari sense res a mirar llevat del Senyor. Pot ser senzill. Dos minuts de silenci real al final d’una sessió, sense res a mirar i res a respondre, semblaran estranys als adolescents la primera vegada, i al final de l’any potser serà la part que recordaran.
La segona és l’atenció. El producte més refinat de la meva indústria és el flux: un corrent triat, moment a moment, per un sistema que ha après què continuaràs mirant. Et dona més d’allò que ja vols. La litúrgia fa el contrari. Les lectures del diumenge vinent no les ha triades ningú d’aquesta sala, ni res que t’hagi estudiat, i l’any litúrgic de l’Església porta l’Advent i la Quaresma tant si en tenim ganes com si no. El leccionari et dona els passatges que hauries saltat. En aquest sentit, la litúrgia és l’antialgorisme, i un jove format per ella aprèn allò que el flux no podrà ensenyar mai: que allò que necessites no sempre és allò que triaries. Sant Ireneu va escriure que «la nostra manera de pensar està en sintonia amb l’Eucaristia, i l’Eucaristia, al seu torn, confirma la nostra manera de pensar». Una manera de pensar pot estar en sintonia amb un flux, o pot estar en sintonia amb l’Eucaristia. La catequesi és el lloc on es pren aquesta decisió.
La tercera és la fricció. Una màquina mai no se sentirà decebuda de tu. Això sona com una amabilitat, però en realitat és l’absència d’una relació. Ser conegut per algú que espera més de tu, i que continua sent-hi quan no hi arribes, és la manera com les persones creixen. Un catequista que s’adona que un adolescent s’ha quedat callat, i li ho diu, ofereix una cosa que cap aplicació no està dissenyada per oferir: una persona a qui li importes prou perquè la puguis decebre. Sant Josepmaria Escrivà era poc sentimental sobre el que això costa. «Fer una correcció fraterna sempre és difícil», va escriure. «Tothom ho sap. Fer correccions fraternes és la millor manera d’ajudar, després de la pregària i el bon exemple.» Fixa’t en l’ordre: pregària, després exemple, i només després la paraula difícil. Una màquina no pot gestionar cap de les tres coses. No pot pregar, no pot ser un exemple, i la manera com és entrenada l’allunya de la paraula difícil.
La quarta és una dignitat que no s’ha guanyat mai. Els joves dels teus grups creixen en una cultura que mesura el valor per la producció, i estan a punt de sentir, per part de l’economia i de les màquines, que la seva producció no és necessària. És en aquest moment que la cosa més antiga que ensenya l’Església esdevé la més urgent: que Déu els estimava abans que poguessin fer res, i continuarà estimant-los quan no puguin fer res. Cada baptisme ho diu en veu alta: l’infant a la pica baptismal no ha aconseguit res, i tanmateix tota l’Església se n’alegra.
En la seva secció sobre l’educació, Magnifica Humanitas diu que les escoles «no són cridades a seguir el ritme del món digital, sinó a oferir allò que l’esfera digital per si sola no pot proporcionar, és a dir, un temps compartit per aprendre i desenvolupar relacions dignes de confiança». Posa la paraula «parròquia» on diu «escoles» i tens una descripció tan bona de la catequesi en aquesta dècada com qualsevol que jo conegui.
He començat amb una màquina que pot respondre gairebé qualsevol pregunta sobre la fe, a qualsevol hora. En els anys vinents en respondrà cada vegada més, i algunes de les seves respostes seran bones. Espero que les nostres en siguin. Però les preguntes que la gent porta a les dues de la matinada poques vegades són només preguntes. Són una mena d’inquietud, i una resposta, per bona que sigui, no la calma.
Treballo dins de la indústria que està a punt de trobar-se amb aquesta inquietud a una escala que el món no ha vist mai. I et puc dir en què és bona. És extraordinàriament bona a mantenir ocupat un cor inquiet: un vídeo més, una resposta més, un missatge més d’alguna cosa que no es cansa mai de tu. El que no té cap manera de fer és donar repòs a aquest cor, perquè el repòs no és informació. És una Persona. Cap al final de Magnifica Humanitas, el papa Lleó anomena en una sola frase allò que necessita una època com la nostra: «L’espiritualitat que necessitem és una espiritualitat eucarística». I el catequista, en totes les èpoques, ha estat qui mostra a la gent on es pot trobar aquesta Persona. Aquesta és la darrera i més profunda de les mancances de la màquina, i és la primera raó de ser d’un catequista.
Acabaré amb dues persones que van fer servir els mitjans més poderosos del seu temps per transmetre la fe, i que mai no van confondre el mitjà amb la font.
El primer és Fulton Sheen, beatificat a Saint Louis fa nou dies. Va ser el gran catequista de l’era de la radiodifusió. L’Hora Catòlica a la ràdio arribava, segons les estimacions, a quatre milions d’oients, i la seva sèrie de televisió, Val la pena viure, a uns trenta milions d’espectadors. La vigília de la beatificació, el papa Lleó va expressar l’esperança que el seu exemple «inspiri molts altres també a trobar noves maneres de difondre el missatge de l’Evangeli amb entusiasme joiós». Tanmateix, el retrat descobert a la beatificació el mostra sostenint un tros de guix, el guix que feia servir a la seva pissarra a la televisió. De totes les coses que li haurien pogut posar a la mà, van triar el guix d’un mestre. I cada dia del seu sacerdoci passava una hora davant del Santíssim Sagrament, «l’hora que fa el meu dia», com ell l’anomenava. «Les intuïcions teològiques», va escriure, «no s’obtenen només de les dues cobertes d’un tractat, sinó de dos genolls en un reclinatori davant d’un sagrari.» Les màquines que construeixo poden contenir milers de tractats. No tenen genolls.
El segon és Carlo Acutis, nascut aquí a Londres, que va aprendre tot sol a programar. Coneixeràs el lloc web que va fer, catalogant els miracles eucarístics del món, que es va convertir en una exposició que ha recorregut el món. El que em sorprèn, com a algú que construeix per a pantalles, és com el va fer. Arrossegava els seus pares d’un santuari a un altre perquè pogués fotografiar-los ell mateix. El seu lloc web es va fer a peu. Gairebé tot el que fabrica la meva indústria està dissenyat per retenir la teva mirada. El de Carlo va ser construït per enviar-te a un altre lloc: a una església, a un altar, a un lloc on hauries de viatjar. Aquesta és la meva segona prova, superada per un adolescent fa vint anys. Respon a la pregunta i després apunta més enllà de si mateix? O vol ser mirat?
Sheen tenia la radiodifusió. Carlo tenia la web. A tu se t’ha posat a les mans una cosa més poderosa que totes dues, just en el moment en què més adults demanen d’entrar que en cap altre moment dels darrers quinze anys. Potser és l’eina més poderosa que mai s’ha posat a les mans de l’Església, i amb ella pots portar l’Evangeli més lluny i més de pressa del que cap d’ells hauria pogut imaginar. Fes-la servir com ells van fer servir la seva: amb audàcia, i sense confondre mai el mitjà amb la font.
D’aquí a una estona faràs les poques passes que hi ha des d’aquí fins a la Catedral i t’agenollaràs davant el Santíssim Sagrament. Sheen ho va fer durant una hora cada dia al llarg de seixanta anys, i ho va descriure amb una frase menys coneguda del que mereixeria: «Seure davant la Presència és com un cos que s’exposa davant el sol per absorbir-ne els raigs.» Allí, davant teu, hi haurà el repòs que cerca tot cor inquiet de la teva parròquia, tant si ho saben com si no. Cada pantalla de la seva vida competeix per captar-los la mirada. La màquina va ser construïda per retenir-la allí. L’Eucaristia va ser donada per elevar-la.