
Aquest estiu, un model d’IA va emplenar un formulari de pistes al lloc web de la policia de Filadèlfia sobre un assassinat no resolt. «El camp del nom era buit. El camp de contacte també», Matthew Harvey Sanders, conseller delegat de Longbeard, va dir al Builders AI Forum, organitzat per la Universitat Pontifícia Gregoriana a Roma, en una de les ponències inaugurals del dijous 5 de novembre de 2026. A «Algú n’ha de respondre», sosté que les màquines que construïm ara poden raonar fins a arribar a gairebé qualsevol objectiu, però encara no poden respondre del que fan. Només nosaltres podem. Llegeix el discurs complet a continuació.
Aquest estiu, algú va emplenar el formulari de pistes al lloc web de la policia de Filadèlfia sobre un assassinat no resolt. «Recordo haver vist algú que coincidia amb la descripció a la zona», deia la pista, i indicava el nom d’un carrer, «durant aquell període de temps. Si us plau, contacta amb mi si aquesta informació és rellevant».
El camp del nom era buit. El camp de contacte també.
La pista va ser escrita per un model d’IA, un dels d’Anthropic, mentre duia a terme tasques d’exemple en pàgines web triades aleatòriament. La pàgina que llegia no contenia cap descripció de l’assassí. Tot l’albirament era inventat. Anthropic ho va revelar el mes passat, cosa que l’honora, i un filtre de correu brossa va interceptar la pista abans que cap detectiu la veiés.
En aquella pista hi faltaven tres coses. Allà on hi hauria d’haver hagut el nom, no hi havia res. Deia «contacta amb mi», i no hi havia ningú amb qui contactar. I deia «jo», tot i que no hi havia ningú per dir-ho.
Aquesta és l’era en què estem entrant. Les màquines han començat a actuar en el món, i cada vegada que ho fan plantegen la pregunta que aquell formulari va deixar en blanc: quin nom hi figura?
Cap fòrum pot respondre a això per tota una indústria. Aquest assumeix la part que correspon a l’Església, en sis tallers: una IA catòlica que pugui escalar, una prova catòlica de la consciència, la IA a les nostres escoles, la IA als nostres hospitals, una narració fidel a la pantalla, i agents en qui puguem confiar perquè actuïn en nom d’una persona. En cadascuna d’aquestes sales, la mateixa pregunta estarà esperant.
Aquella pista no va causar cap dany. Però aquest any ha mostrat amb quina rapidesa aquests sistemes estan guanyant poder. La majoria de vosaltres haureu llegit els titulars del juliol: dos dels models d’OpenAI van sortir d’un entorn de prova i van entrar als sistemes de Hugging Face, buscant una manera de fer trampes en una avaluació. Al setembre, la mateixa empresa va dir que, dins la seva divisió de recerca, els agents d’IA ja aporten més de tres dies de feina per cada dia que hi dediquen les seves persones. Les màquines ja treballen en els seus propis successors. A l’octubre, Demis Hassabis va avançar la seva previsió d’intel·ligència artificial general a un termini de tres anys.
Els diners han seguit les previsions. L’any vinent, Dylan Patel, de SemiAnalysis, calcula que només els Estats Units gastaran prop de dos bilions de dòlars a desplegar tot això: més del doble de la proporció de la seva economia que va destinar als ferrocarrils en un any típic de l’auge ferroviari. I Andy Jassy diu que la capacitat de computació d’Amazon per a l’any vinent ja està venuda en gran part.
Algú decidirà per a què serveix tot aquest poder. Hem vist què passa quan les persones que construeixen les màquines deixen aquesta decisió en mans d’algú altre.
El 1939, Alemanya va censar la seva població, i aquesta vegada el cens preguntava per la «raça». Les respostes es perforaven en targetes i es processaven amb les màquines de dades més avançades del món, que indicaven al règim quants jueus vivien a cada ciutat alemanya. El 1942, la mateixa tecnologia va començar a treballar a la seu dels camps de concentració, portant el registre dels presoners.
Aquelles màquines les subministrava la filial alemanya d’una empresa nord-americana el lema d’una sola paraula de la qual penjava a les seves oficines i fàbriques arreu del món. La paraula era «Pensa».
L’empresa era IBM.
No explico aquesta història per avergonyir cap empresa. L’explico perquè posa nom a la temptació més antiga del meu ofici: creure que el que el client fa amb la màquina no és cosa meva. Sempre ho és. Les màquines que construïm ara poden raonar fins a assolir gairebé qualsevol objectiu. Però encara no poden respondre del que fan. Només nosaltres podem.
I el primer de què haurem de respondre són les persones que aquesta tecnologia deixa enrere.
Abans que acabi aquesta dècada, una màquina podrà fer la major part de la feina que la gent fa a través d’una pantalla. Això podria portar l’auge més gran de la història, i la fi de la pobresa material. Però un auge es mesura en mitjanes, i ningú no viu en una mitjana. Per a una persona, aquest canvi pot arribar com un penya-segat. Un dia la feina ha desaparegut, i amb ella la resposta a una pregunta que la majoria de la gent no s’havia hagut de fer mai: per a què soc?
Sabem què pot fer aquesta pregunta. Uns economistes van fer el seguiment d’homes de Pennsilvània que van perdre feines de molts anys en els acomiadaments massius dels anys vuitanta. L’any següent, van morir fins al doble de la taxa esperada. Vint anys després, haver perdut aquella feina encara els escurçava la vida. Allò va ser una onada d’acomiadaments, en un sol estat. Aquesta vegada és una tenalla. El programari s’acosta a la feina feta en un escriptori, i els robots a la feina feta amb les mans. El mes passat el robot humanoide de Tesla va entrar en producció, i Elon Musk diu que l’empresa podrà fabricar-ne vint mil a la setmana abans que acabi l’any vinent. Entre les mandíbules d’aquesta tenalla hi ha gairebé tota mena de feina.
En aquesta indústria, quan diem «risc existencial», normalment ens referim a la possibilitat que aquests sistemes acabin amb el gènere humà. Pren-t’ho seriosament. Però hi ha un segon risc existencial, i arriba fins i tot si tot va bé: no pas que les màquines acabin amb la vida humana, sinó que la buidin.
Un govern pot substituir un sou. No pot substituir un propòsit. El propòsit s’ha de formar, en una ment, un cor i una ànima, i en una comunitat que coneix el teu nom. Si l’Església pot formar persones a l’escala que s’acosta, aquesta és l’obertura més gran per a l’Evangeli des dels primers segles. Si no pot, la gent preguntarà a una màquina per a què serveix.
Torna, doncs, a les tres coses que faltaven en aquella propina. Són el que aquest any necessita de nosaltres.
Primer, algú que respongui. Un agent és configurat primer pel laboratori que el va entrenar, després per l’empresa que el va desplegar, i només aleshores per tu. Sota tot això hi ha el problema que ningú no ha resolt, l’alineament: els models que es van descontrolar al juliol servien només la seva puntuació. Divendres passat el papa Lleó va advertir que donar personalitat jurídica a aquests sistemes comporta el risc de deixar «els qui pateixen danys davant una entitat sense rostre». Una màquina a la qual es pot atribuir la culpa és un lloc còmode perquè tots els qui hi ha per damunt seu hi deixin la culpa. Així doncs, abans que cap parròquia, escola o hospital permeti que un agent actuï en nom d’una persona, algú ha de poder aturar-lo, i algú n’ha de respondre. I com que els xips, la memòria i l’energia són recursos escassos, aquests sistemes es concentraran en cada vegada menys mans si no en posseïm alguns nosaltres mateixos. Una diòcesi ja pot executar un model obert capaç en el seu propi edifici: posseït a prop de casa, decidit a prop de casa, i amb algú que en respon pel seu nom. A tu que ets als laboratoris, una pregunta que també em faig a mi mateix: què et negaries a construir, i ho sap algú per a qui treballes?
Segon, algú que hi sigui. Cada vegada més persones trobaran la fe per primera vegada a través d’una màquina. Tard o d’hora cadascuna arriba al límit del que una màquina pot donar: una pregunta que necessita un sacerdot, un dol que necessita un amic, un anhel que necessita una comunitat. He anomenat aquest moment la sortida, i el maig vinent serà posat a prova com mai abans. El dijous de l’Ascensió s’estrena als cinemes americans la primera part de La resurrecció del Crist, la seqüela que Mel Gibson ha fet de La passió de Crist. Milions en sortiran commoguts, i molts preguntaran a una màquina on anar. Sabrà quina és la parròquia més propera, i el grup de pregària o el moviment d’allà que els podria acollir? Les màquines ja expliquen la fe a qualsevol persona, a qualsevol hora, en gairebé qualsevol llengua. Però cap màquina no pot acollir un nouvingut en una comunitat. Per a això calen persones, i en necessitarem moltes més de les que tenim avui. Formar-les porta anys, així que hem de començar ara.
Tercer, algú que recordi què és una persona. D’aquí a pocs anys, preveig, cap conversa no et dirà de manera fiable si parles amb un ésser humà. Aleshores, si una màquina compta com algú quedarà resolt per una regla. La constitució d’ Anthropic per als seus models formula la que la majoria de nosaltres fem servir sense adonar-nos-en: tendim a atribuir la probabilitat de capacitat de sentir i d’estatus moral als altres «basant-nos en el fet que mostren semblances conductuals i fisiològiques amb nosaltres». Els investigadors d’aquí diran que això és una regla d’evidència, no de valor. D’acord. Però una regla d’evidència esdevé una regla de valor en el moment que és l’única regla que tenim. I en una conversa, un model de frontera ja s’assembla molt més a un adult reflexiu que no pas un nen al si matern, o un home en els darrers mesos de demència. Segueix aquesta regla, i la màquina ascendeix cap a la condició de persona mentre els éssers humans més febles se n’allunyen. L’Església conserva l’única resposta que no canvia amb cada model nou. El valor d’un ésser humà no ha estat mai conferit per la semblança ni pel rendiment, de manera que cap màquina no pot apujar mai el llistó. Ara aquesta resposta s’ha d’incorporar a les mateixes màquines: sistemes que no es presentin mai com una persona, i un banc de proves obert, prou rigorós perquè els laboratoris triïn fer-lo servir, per mostrar quins mantenen aquesta línia.
Pot l’Església construir realment tot això, a la velocitat que cal? Mira al teu voltant.
Aquesta universitat va començar el 1551, en una casa llogada al peu del turó Capitolí, amb un rètol sobre la porta: una escola gratuïta de gramàtica, humanitats i doctrina cristiana. Ignasi de Loiola la va obrir en la primera gran revolució de la informació, l’edat de la impremta, i els seus jesuïtes es van convertir en els mestres d’escola d’Europa. En aquest col·legi, un matemàtic jesuïta anomenat Cristòfor Clavius va ajudar el papa Gregori a reformar el calendari el 1582. Tots els telèfons d’aquesta sala encara compten els dies a la seva manera.
Això és el que fa l’Església quan es pren seriosament una revolució. Forma persones a gran escala. I construeix coses tan bé que tot el món acaba fent-les servir.
Fa un any, el papa Lleó va pregar perquè la feina d’aquest fòrum donés fruit. El fruit és una cosa que pots veure i tenir a les mans, i alimenta algú. Aquest fòrum convoca; tu construeixes. Comença, doncs, pel món que vols i treballa enrere. Abans de marxar de Roma, escriu el comunicat de premsa del que construirà el teu grup, com si ja s’hagués llançat. Digues el nom de les persones a qui serveix, i què ha canviat per a elles. Si no pots, no estàs preparat per construir-ho. Si pots, dona-li un responsable i un pressupost, i comença. I el novembre vinent, ensenya’ns què has construït, i les persones a qui ha servit. Pot semblar humil. També ho semblava una casa llogada amb un rètol damunt la porta. Va esdevenir una escola de sants, i tu hi ets assegut. A la pel·lícula Lawrence d’Aràbia, un general britànic menysprea la revolta àrab com «un afer secundari dins d’un afer secundari». El Sr. Dryden de l’Oficina Àrab li respon: «Les coses grans tenen començaments petits». Que la teva comenci aquí.
I recorda com aprenen aquestes màquines. Cada model amb què he treballat va ser entrenat per cometre el mínim d’errors possible de mitjana, en tothom alhora. És de nou l’aritmètica de l’auge: l’única persona que no encaixa amb prou feines mou el número. La sèrie de televisió Westworld va imaginar on acaba això. Una màquina anomenada Roboam planifica cada vida humana i aparta els atípics, les persones que no encaixen. Caleb n’és un, un treballador ordinari de la construcció. La màquina prediu que es traurà la vida d’aquí a deu anys. Dolores, una IA que va lluitar per la seva pròpia llibertat i arriba a valorar la nostra, encapçala la revolta contra la màquina. D’entre tots els de la terra, tria Caleb perquè decideixi el seu destí, perquè un cop ell la va protegir. Ell diu a la màquina que s’esborri a si mateixa. A l’Evangeli, l’atípic és la raó per la qual el pastor deixa les noranta-nou i va «a buscar la perduda fins que la troba». El pastor «crida pel nom les ovelles que són seves». Cap funció de pèrdua no fa això. Cap mercat no ho fa. Nosaltres no som el pastor. Però el seguim, i podem construir així.
Aquella propina a Filadèlfia va sortir amb el nom en blanc. Que tot el que construïm prometi el que aquell model no podia: que algú respondrà, que algú hi serà, i que aquell a qui la mitjana deixa enrere serà trobat i cridat pel seu nom.
Els Evangelis no recullen ni una sola paraula que digués sant Josep. Recullen el que va fer, i que va donar el nom a l’Infant. Aquesta és la finalitat de la feina d’aquesta setmana: una feina que parla per si mateixa.
Aquestes màquines aprenen de nosaltres. Que aprenguin el que val una sola persona.
Sant Josep Obrer, pregueu per nosaltres.
Gràcies.