
Sant Climent, la parròquia catòlica al Lincoln Park de Chicago, va portar les decisions difícils de la feina al seu Cicle executiu per a homes a Santa Teresa d’Àvila el dimecres 21 d’octubre de 2026. Si veiéssim la gent marxar de les nostres empreses com està marxant de la fe, Matthew Harvey Sanders va dir a la sala, convocaríem una reunió de crisi l’endemà al matí. «Què construiràs? Treball, vocació i creativitat en l’era de la IA» pregunta a què renunciarien realment aquests homes per canviar això, i respon amb coses que costen alguna cosa: una hora a la setmana amb un home més jove, estar al costat d’algú a la Vetlla Pasqual com a padrí seu, i una resposta honesta a la teva pròpia taula de cuina quan un net et pregunta si res de tot això és veritat. Llegeix el discurs complet a continuació.
El gener de 1843, un jove de vint-i-tres anys de Nova York va arribar a una granja als afores de Boston, on algunes de les persones més brillants d’Amèrica intentaven construir un món millor, i homes millors per viure-hi.
Es deia Isaac Hecker. Havia passat la joventut a la fleca dels seus germans, i el seu biògraf se l’imagina pastant la massa «amb la Crítica de la raó pura de Kant penjada a la paret davant seu». Havia provat la política, els moviments reformistes i la filosofia del seu temps, i durant un temps, segons les seves pròpies paraules, «no creia en res». Brook Farm era on anaven els cercadors com ell. Nathaniel Hawthorne havia ajudat a fundar-la. Emerson n’era un visitant ocasional. Els seus membres creien que, si la vida s’organitzava prou bé, amb «el pensador i el treballador» units en la mateixa persona, en sorgirien persones millors.
Dos anys abans, Emerson havia expressat la fe del moviment en un assaig titulat «Confiança en un mateix». Al començament hi va posar un lema llatí, Ne te quaesiveris extra: no busquis fora de tu mateix. «Confia en tu mateix», va escriure, i «al capdavall, res no és sagrat llevat de la integritat de la teva pròpia ment».
Hecker va aprendre a estimar aquella gent. Però al seu diari va escriure sobre el transcendentalista: «Parla de confiar en si mateix, però té por de confiar-se a l’amor». Brook Farm li va ensenyar allò que el seu biògraf anomena «el defecte de la naturalesa humana en el seu pla més alt»: fins i tot les millors persones, en les millors condicions, no podien elevar-se per damunt d’elles mateixes. El març de 1846, la gran casa comunitària que els seus membres havien estat construint durant gairebé dos anys va cremar fins als fonaments en dues hores. No estava assegurada, i la comunitat no se’n va recuperar mai. Aleshores Hecker ja havia anat on la majoria dels seus amics no el seguirien. Quan va decidir fer-se catòlic, Thoreau li va preguntar: «No te’n pots sortir sense penjar-te de les seves faldilles?». No podia. Es va fer catòlic, després sacerdot, i va passar la resta de la vida intentant portar el seu país a Crist, amb el mitjà més poderós de la seva època, la impremta, entre les seves eines.
Començo amb ell perquè crec que Brook Farm ha estat reconstruïda en el nostre temps.
Jo també soc convers. Vaig estudiar per al sacerdoci amb la comunitat que Hecker va fundar, els Pares Paulistes, i més tard vaig treballar per a l’Oficina d’Afers Espirituals de l’Arxidiòcesi de Toronto, on em van incorporar per ajudar-la a satisfer més eficientment les necessitats pastorals dels sacerdots i dels fidels de l’arxidiòcesi. Com a seminarista em feien preguntes tan antigues com el problema del mal. A la cúria, les consultes eren canòniques, teològiques i pastorals, sovint de persones que ja havien fet la seva pròpia recerca. Respondre-les bé significava passar hores en els documents propis de l’Església, i rarament disposava d’aquestes hores. Per això, durant gairebé quatre anys he estat construint la tecnologia més poderosa de la nostra època amb el propòsit que tenia Hecker. La meva empresa fa Magisterium AI, que ara més d’un milió de persones utilitzen per preguntar què ensenya l’Església i on ho ensenya.
Des d’on soc, la nova Brook Farm és molt més gran que l’antiga. Algunes de les persones més brillants que hi ha vives estan construint màquines que creuen que curaran les nostres malalties, posaran fi a l’escassetat i assumiran bona part de la feina que fem. Dario Amodei, que dirigeix Anthropic, un dels principals laboratoris d’IA, ha escrit que la IA podria donar-nos «els pròxims 50-100 anys de progrés biològic en 5-10 anys». Moltes d’aquestes esperances són bones, i en comparteixo moltes. Però sota moltes d’elles hi corre l’esperança més antiga que va impulsar Brook Farm: que, si organitzem el món prou bé, ens podem salvar nosaltres mateixos.
Els homes com nosaltres en tenim la nostra pròpia versió, i és més antiga que les màquines: l’home fet a si mateix. Aquests sistemes són les eines d’autosuficiència més poderoses que s’han venut mai. Un analista, un advocat, un entrenador i un conseller a la butxaca, desperts a qualsevol hora, i que no et demanen res més que una subscripció.
Aquesta sèrie pregunta quina part del teu propi judici estàs disposat a lliurar-los. Mai no confiaries en un assessor la bonificació del qual depengués de si t’agradava el que et deia. I, tanmateix, és més o menys així com es fabriquen aquests assessors. Cap al final del seu entrenament, persones qualifiquen les seves respostes, i les persones qualifiquen generosament l’acord. El resultat és un assessor fluid, capaç i normalment encertat, i que s’inclina cap al que ja penses. Lliura-li el teu judici i potser rebràs de tornada la teva pròpia opinió, argumentada millor del que tu la podries argumentar, i equivocada exactament allà on tu t’equivocaves.
Pots veure on porta això en el que ara la gent pregunta a aquestes màquines. El mes passat, NPR i Ipsos van informar que un de cada nou nord-americans que fan servir IA li ha demanat orientació espiritual o religiosa. Quan se’ls va preguntar per què portarien una pregunta difícil a una màquina abans que a una persona, gairebé un de cada quatre va dir que no volia ser jutjat. Una part d’això és vergonya, i l’Església s’ho ha de prendre seriosament. Però una altra part és l’oferta més antiga que hi ha: orientació sense ningú per damunt nostre. «Sereu com Déu», va dir la serp. Sant Tomàs d’Aquino diu que aquest va ser el pecat propi del diable. Volia la seva felicitat «pel seu propi poder», no com un do de Déu. Les màquines no van inventar aquest desig. Fan que sigui més fàcil cedir-hi que mai.
Això és el que construir-les m’ha ensenyat. Ara qualsevol persona amb un telèfon pot fer qualsevol pregunta sobre la fe i obtenir en qüestió de segons la resposta de l’Església a partir de les seves pròpies fonts. Això hauria de ser el moment d’evangelització més gran des de la impremta. Encara no ho és. Brook Farm pensava que una organització millor faria homes millors, i és igual de temptador pensar que una eina millor farà més cristians. Per si sola no ho farà, perquè la mancança més difícil mai no va ser la informació. Hecker tenia la impremta, i el seu biògraf encara pensava que Amèrica hauria estat convertida «si a Amèrica hi hagués hagut un nombre suficient de Heckers». El que mancava eren homes: homes que lliuressin la seva vida a Déu i la gastessin pels altres. Una màquina no pot fer ni una cosa ni l’altra. No té res a lliurar ni res a perdre.
Quan alguna cosa esdevé abundant, allò que no pot substituir esdevé preciós. Això és el que fa tan aguda la pregunta del teu programa. Què construiràs, quan les màquines poden construir gairebé qualsevol cosa excepte un home disposat a donar la vida per alguna cosa?
Ho notaràs a la feina abans de notar-ho a l’església. A principis d’aquest mes, una empresa independent anomenada Artificial Analysis va publicar una prova que havia construït amb Harvey, l’empresa d’IA jurídica: cent vint peces de treball jurídic real, des de fusions fins a fallides. Diversos agents d’IA van tenir una mitjana de menys d’un dòlar per encàrrec, i el més exhaustiu va complir el noranta-sis per cent dels requisits. Després, l’empresa va comprovar cada document amb les seves fonts. Dels documents que complien tots els requisits, més de sis de cada deu contenien almenys un error greu que les fonts no sostenien, com ara una part, un import o una data equivocats. La màquina que escriu un document així no perd res. L’advocat que el signa pot perdre el client, la llicència i un nom que li ha costat trenta anys construir.
Aquesta és la forma del que arriba a totes les empreses. El que esdevé abundant és el producte: el memoràndum, l’escrit processal, l’anàlisi. El que esdevé escàs és l’home que hi posarà el seu nom i que sap prou per merèixer fer-ho. Quan un memoràndum polit costa menys d’un dòlar, no demostra res sobre l’home que l’ha enviat. El que demostra alguna cosa és el que et costa: la promesa mantinguda quan trencar-la seria rendible, la garantia honorada quan els advocats diuen que no cal, la nòmina pagada de la teva pròpia butxaca.
Fixa’t també en una altra cosa d’aquesta prova. Revisar contractes, redactar annexos de divulgació, esbossar una declaració: aquesta és la feina amb què aprenen els advocats joves. És així com un jove en qualsevol empresa sempre ha après a veure l’error que ningú més havia vist, sota algú a qui li importava prou per corregir-lo. Aquest és el graó més baix d’una carrera, i és el primer que les màquines assoleixen. Economistes de Stanford que segueixen dades de nòmines van informar el mes passat que, des que va arribar ChatGPT, l’ocupació ha caigut entre els treballadors més joves, de vint-i-dos a vint-i-cinc anys, en les ocupacions més exposades a la IA. Entre els treballadors més grans en les mateixes ocupacions, el descens s’atenua i després desapareix. De moment. Les màquines estan pujant l’escala. A Stanford, al maig, el fundador de Citadel, Ken Griffin, va dir que els agents d’IA feien en hores o dies una feina que la seva empresa solia donar a persones amb màsters i doctorats perquè la fessin en setmanes o mesos. «Aquestes no són feines de coll blanc de nivell mitjà», va dir. Alguns de vosaltres decidireu aquest any si continueu contractant joves. Si la màquina fa el primer esborrany, qui els ensenya? I si ningú no els ensenya, qui en sabrà prou per signar d’aquí a vint anys? En cada empresa hi ha un home més jove que observa com un de més gran gestiona les decisions difícils, i una part més gran de la seva formació ara depèn del que et vegi fer.
Vam construir Magisterium AI al voltant d’aquesta veritat: una màquina no pot defensar el que diu, i no pot formar ningú. No té cap autoritat pròpia, per això el nostre sistema respon només a partir de les fonts de l’Església, una biblioteca de més de 120.000 documents, i les cita perquè les puguis llegir per tu mateix. Veiem el mateix patró una vegada i una altra. Algú arriba discutint amb el sistema, i finalment els arguments es converteixen en preguntes reals. Després ve la pregunta que una màquina no pot acabar de respondre: crec que vull fer-me catòlic, doncs què faig ara? La resposta a això sempre ha estat una persona.
Tomàs d’Aquino ajuda a explicar per què. Diu que una persona necessita tres coses per salvar-se: saber què ha de creure, saber què ha de desitjar i saber què ha de fer. La primera s’ensenya en el Credo, la segona en el Parenostre, la tercera en els manaments. Ara una màquina pot explicar el Credo i els manaments a qualsevol que ho demani, i la nostra intenta fer-ho fidelment. Amb prou detalls, fins i tot pot deduir què sembla que exigeixen els manaments en un cas concret. Però saber què cal fer és més que un càlcul. La raó humana no pot preveure tots els casos particulars, diu Tomàs d’Aquino, per això un home «necessita ser dirigit per Déu, que comprèn totes les coses», mitjançant el do de consell. Una màquina pot calcular. No pot rebre el consell de Déu. Pel que fa a la segona cosa, una màquina et pot dir què demana el Parenostre. No et pot ensenyar a desitjar-ho. Això s’aprèn de genolls, dels pares que el resen, en una parròquia que el viu, i per la gràcia. La fe no s’ha transmès mai principalment mitjançant respostes.
Això és el que està en joc per als teus fills i nets. Seran la primera generació que podrà portar gairebé qualsevol pregunta a una màquina abans de portar-la a una persona. És temptador pensar que els infants estan segurs sempre que sàpiguen que parlen amb una màquina. El mes passat, investigadors de la Universitat Drexel van publicar un estudi de gairebé quatre mil publicacions en línia d’adolescents sobre els seus companys d’IA. Saber que el company era artificial no els estalviava culpa, obligació ni dol. La màquina no se’n cansarà mai, mai no estarà decebuda amb ells i mai no necessitarà res d’ells, i precisament per això no els pot formar. Un infant aprèn què val la pena desitjar de persones que es cansen i, tanmateix, es queden, que se senten decebudes i perdonen.
Així doncs, la nostra posa la gent en contacte amb una parròquia, un sacerdot, una comunitat a prop d’on viuen, mitjançant una plataforma per a diòcesis i parròquies que anomenem Catholic Intelligence. La majoria d’aplicacions per a consumidors mesuren l’èxit pel temps que hi romans. Nosaltres jutgem la nostra per si t’encamina cap a algú altre. És una prova justa de qualsevol cosa que la teva empresa adopti o que els teus fills facin servir: encamina la gent cap a algú altre, o se la queda? Però encaminar-la només funciona si, a l’altre extrem, hi ha algú a qui encomanar-te.
Ser algú en qui els altres es poden recolzar normalment costa alguna cosa, i sospito que no soc l’únic home aquí que ha pagat nòmines de la seva pròpia butxaca. Molts de vosaltres heu pagat la vostra gent abans de pagar-vos a vosaltres mateixos, o heu posat en joc els vostres estalvis per mantenir viu un negoci. Dues vegades vaig estar a punt de la fallida personal, posant els meus propis diners a l’empresa per poder pagar les nòmines.
No em va fer més valent. Em va fer més humil. Emerson deia: "Confia en tu mateix." Els Proverbis diuen el contrari: "Confia en el Senyor de tot cor i no et recolzis en la teva pròpia intel·ligència." Vaig aprendre quin dels dos tenia raó quan l’empresa es va quedar sense diners, més d’una vegada.
Pere ho va aprendre a la feina. Havia pescat tota la nit i no havia agafat res, i quan el fill d’un fuster li va dir que tornés a endinsar-se, va donar la resposta que donaria qualsevol expert, i després s’hi va rendir: "Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem pescat res! Però, ja que tu ho dius, calaré les xarxes." La pesca gairebé va enfonsar dues barques, i sant Lluc diu que "ho deixaren tot i el seguiren."
Aquells anys també em van ensenyar a confiar en altres persones, cosa que per a la majoria d’homes que conec encara costa més, i a acceptar ajuda de persones de qui mai no ho hauria esperat. Quan Magisterium AI va començar a enlairar-se, una entrevista es va fer viral, el trànsit va arribar tot de cop, i el sistema va caure i no podia tornar a posar-se en marxa. Érem massa petits perquè ningú ens donés la capacitat que necessitàvem. Aleshores el P. Philip Larrey, un sacerdot i filòsof que havíem conegut a Roma, es va posar en contacte amb Sam Altman, i Sam es va assegurar que la tinguéssim. L’ajuda que va mantenir viu un projecte catòlic va venir d’un home que no comparteix la fe catòlica. Déu mai no s’ha limitat als instruments que nosaltres hauríem triat. Ser sostingut fa alguna cosa a l’orgull d’un home. Al meu li ha fet bé.
Apostar-ho tot no és el mateix que ser temerari, però. Un home pot arruïnar-se per la seva pròpia ambició i anomenar-ho fe. Per això, abans de comprometre’m amb res de gran, li plantejo quatre preguntes. Això importa? Portarà persones a Crist? Ho pot fer algú altre, i ho farà? Si algú més ben situat ho farà, l’haig d’ajudar, no pas competir amb ell. I per què nosaltres: hi ha alguna cosa en qui som i en el que se’ns ha donat que faci que això ens correspongui a nosaltres? Si les respostes tornen com sí, sí, no i sí, deixo de deliberar i em moc, i intento no reobrir les preguntes cada vegada que la feina es fa difícil.
Si no treballes per a l’Església, la segona pregunta continua essent aplicable. Cada producte, cada equip i cada empresa fa que a les persones que toca els sigui una mica més fàcil o una mica més difícil conèixer el que és veritat i fer el que és bo.
Un cop hi soc, estic atent als fruits i a les portes que s’obren quan jo no les hauria pogut obrir. Aquella trucada a Sam Altman en va ser una.
Res d’això no es compara amb els jesuïtes que van portar la fe cap a l’interior d’aquest continent. Dilluns, l’Església d’aquest país va celebrar la memòria dels Màrtirs d’Amèrica del Nord. Un d’ells, sant Jean de Brébeuf, havia promès no refusar mai el martiri si arribava. Va anar primer a viure entre els hurons, el poble wendat, el 1626, i va continuar tornant-hi durant la resta de la seva vida. Els grans enemics dels hurons eren les cinc nacions dels iroquesos. El març de 1649, una partida de guerra iroquesa va atacar el poble huró on ell era. Hauria pogut escapar. Es va quedar amb la seva gent. Mentre el torturaven, continuava animant els presoners cristians que tenia al costat i predicant als homes que el turmentaven, fins que li van tallar els llavis per impedir-li parlar de Déu. Els qui ho van veure van dir que ho va suportar tot "com una roca." Abans de morir, li van arrencar el cor i se’l van menjar, i van beure la seva sang perquè, com diu un relat, "esdevinguessin valents com ell."
Sant Isaac Jogues ja ho havia passat. El 1642, una partida de guerra dels mohawks, la més oriental de les cinc nacions iroqueses, el va fer presoner, el va retenir al seu país durant més d’un any i el va torturar fins que va perdre diversos dits. Calvinistes holandesos el van ajudar a escapar, i va arribar a França, on el Papa li va donar permís per celebrar missa amb el que li quedava de les mans i el va anomenar màrtir de Crist. El 1644 va tornar a la Nova França. Quan els mohawks van fer la pau amb els francesos i ell esperava ser enviat entre ells, va escriure a un company jesuïta: "El cor em diu que, si tinc la felicitat de ser destinat a aquesta missió, Ibo et non redibo," hi aniré i no tornaré. Va tornar entre els mohawks dues vegades. La segona, el van matar, el divuit d’octubre de 1646: tres-cents vuitanta anys aquest diumenge passat.
Tomàs d’Aquino diu que l’acte principal de la fortalesa no és atacar. És resistir, "mantenir-se immòbil enmig dels perills." La gràcia va sostenir aquests homes, però la gràcia tenia alguna cosa amb què treballar: ells havien decidit molt abans que arribés el perill, i estimaven precisament les persones que els matarien. La major part de la fortalesa que la teva feina et demanarà també és resistència: mantenir un compromís durant un mal trimestre, dir a un client allò que no vol sentir, sostenir un estàndard quan et costa l’acord. Així és com es forja la fortalesa: per endavant, i en les coses petites.
El coratge de Hecker era el d’un convers. Quan va decidir fer-se catòlic, Emerson li va preguntar si havien estat l’art i l’arquitectura el que l’havien atret. "No," va dir Hecker, "sinó allò que va causar tot això." Havia trobat la realitat que hi havia darrere la bellesa, i no podia descansar fins que el seu país també la trobés. En els anys següents faria conferències, diu un relat, davant d’"auditoris desbordants" arreu del país, també aquí a Chicago.
Li va costar. El 1857 va anar a Roma per defensar la causa dels seus companys missioners americans, i tres dies després d’arribar-hi, el superior del seu orde el va expulsar. Va anar al Papa, es va agenollar i va dir: "Mireu-me, Sant Pare; vegeu, tinc les espatlles amples. Feu caure els assots. Els suportaré." El març següent, el Papa el va alliberar, a ell i als seus companys, per començar alguna cosa nova. El jove a qui havien ensenyat a confiar en si mateix havia après a confiar en algú altre en el moment en què més li costava.
Els homes que van fundar els paulistes amb ell eren, com més tard va dir un dels primers paulistes, "tots americans i tots conversos." El fill d’un ministre. Un clergue episcopalià. Un advocat, Clarence Walworth, les paraules angleses del qual per a "Déu sant, lloem el vostre nom" molts de vosaltres haureu cantat. Un oficial de West Point, George Deshon, que havia compartit habitació amb Ulysses S. Grant. Tots havien estat cercadors un dia, i predicaven als cercadors d’Amèrica com a homes que coneixien el camí. Van començar amb un grapat de feligresos i, com registra el mateix escriptor, "van apel·lar als seus amics de tot arreu per obtenir ajuda econòmica. La resposta va ser generosa."
Per això també les eines de la seva època els tenien sentit. Hecker veia en la premsa, diu el seu biògraf, "un suggeriment clar de dalt d’un canvi de mètodes." Un cercador a l’Amèrica de la dècada de 1860 feia bona part de la seva recerca en lletra impresa, així que allà és on Hecker va anar a trobar-lo. "Creia en els tipus d’impremta com creia en els púlpits." Però mai no va pensar que poguessin substituir el predicador. La seva regla, com ho va expressar el seu biògraf, era "ni el Predicador sense la Premsa ni la Premsa sense el Predicador." L’abril de 1865, el mes en què Lee es va rendir a Appomattox, va llançar una revista, El món catòlic, i amb ella el que ara és l’Editorial Paulistana. Els seus successors van portar el mateix instint a la ràdio als anys vint i, el 1960, a Hollywood, on la sèrie de televisió Intuïció del P. Bud Kieser es va emetre durant més de vint anys, va guanyar sis premis Emmy i va atreure estrelles com Carol Burnett i Gene Hackman, molts dels quals van treballar per la tarifa sindical o gratuïtament. Les eines van canviar amb cada generació. El foc que hi havia al darrere, no.
El 1870, de camí cap a casa des del Concili Vaticà, Hecker va passar per Assís, la ciutat del sant que va donar tot el que posseïa. El nou estat italià havia privat els ordes religiosos de reconeixement legal i havia tancat les seves cases. Al costat de la tomba del sant, el gran convent era gairebé buit. Va escriure a Deshon: "Vaig sentir com si m’agradaria haver poblat aquell convent grandiós i buit d’homes inspirats i de premses d’impremta. Perquè, evidentment, el camp de batalla especial d’atac i defensa de la veritat durant el proper mig segle és la premsa."
Durant un segle i mig ningú no podia confondre la premsa amb el predicador. Ara, per primera vegada, la premsa pot sonar com el predicador. Pot dir tot el que ell diu, amb les seves mateixes paraules, a qualsevol hora, a qualsevol persona. El que no pot fer és agenollar-se, ni sagnar, ni anar-hi i no tornar.
Hecker volia aquell convent buit ple d’homes i de premses d’impremta. Ara tenim les premses, més enllà de tot el que ell hauria pogut imaginar; cadascun de vosaltres en porta una. El que manca a l’Església, com li mancava en el seu temps, són homes encesos.
El que va encendre aquells homes no va ser el temperament. Va ser una convicció que la majoria de nosaltres, si som honestos, hem deixat perdre: que cada persona necessita sentir l’Evangeli, i que les ànimes estan en joc. Hecker, pensant en els seus vells amics i en la gran massa dels seus compatriotes que encara cercaven, preguntava: "No es pot fer alguna cosa per conduir-los al coneixement de la veritat?" Sant Pau, de qui els paulistes van prendre el nom, ho va dir més cruament: "Ai de mi si no anunciés l’evangeli!" I sant Josepmaria Escrivà, el fundador de l’Opus Dei, ho va condensar en una sola frase: "aquestes crisis mundials són crisis de sants."
Hem perdut aquesta urgència. Hecker anomenava la premsa un camp de batalla, i en una guerra els comandaments aprenen a parlar de pèrdues acceptables. Sense haver-ho decidit mai, nosaltres hem fet el mateix. L’amic que es va allunyar. El nebot que va deixar d’anar-hi després de la confirmació. El col·lega que no ha sentit mai ni una sola vegada l’Evangeli d’un catòlic que ho cregués de debò. Hem arribat a tractar-los com el cost dels temps. Cap de nosaltres no dirigiria una empresa d’aquesta manera. Si veiéssim persones marxar de les nostres firmes com s’estan allunyant de la fe, convocaríem una reunió de crisi l’endemà al matí. I els propers seran encara més a prop. Podrien ser els teus propis fills i nets, que preguntaran a una màquina sobre Déu abans de preguntar-nos-ho a cap de nosaltres, i que s’allunyaran si algú que estimen no els mostra que la resposta val la pena de ser viscuda.
Així doncs, aquesta és la crida exigent que dona nom a aquesta sèrie, i me l’adreço primer a mi mateix. Fins on estem disposats a arribar perquè les persones que ens envolten, i les que vindran després de nosaltres, sentin Crist i rebin el do que nosaltres vam rebre? A quant renunciaríem? Quant invertirÍem? Brébeuf va respondre amb la seva vida. Hecker va respondre amb tot el que tenia i tot el que podia construir. Quina serà la nostra resposta?
Pots veure la resposta d'una comunitat en allò que construeix i en allò que dona. El Catecisme diu que, en el primer pecat, "l'home es va preferir a si mateix a Déu." Els màrtirs van fer el contrari, i, en altre temps, també ho van fer pobles sencers. Als pobles antics d'Europa, l'edifici més grandiós sol ser l'església, construïda al llarg de generacions, sovint per persones que sabien que no la veurien mai acabada. Deia a tothom què estimava més aquell poble. Nosaltres hem tendit a construir a l'inrevés: les cases belles i les esglésies funcionals. No estic en contra de les bones cases. Però una església és el signe d'allò que el seu poble valora, i la veritable riquesa de l'Església no han estat mai principalment els seus edificis. Són els seus ministeris: els preveres i els mestres, les missions i les escoles, les persones que transmeten la fe i les eines que les ajuden. El 1984, aproximadament tres de cada cinc dòlars donats a obres benèfiques als Estats Units anaven a parar a la religió. L'any passat va ser menys d'un de cada quatre.
Si realment volguéssim dir el que diem que creiem, se'n seguirien dues coses. La primera és que invertiríamos en aquesta obra, i no només amb diners. L'Església necessita allò que tu saps: com finançar una iniciativa, redactar un contracte, enviar un producte que funcioni, guiar persones durant un any difícil. Quan treballava per a l'Arxidiòcesi de Toronto, vaig aprendre que, al telèfon d'un jove, l'Església competeix amb allò més ben fet de la pantalla. Les persones que construeixen els seus ministeris i les seves eines per a aquesta època necessiten el teu capital, la teva competència i els teus criteris d'exigència. Això podria voler dir el consell d'assumptes econòmics que el dret canònic exigeix que tingui tota parròquia, un lloc al consell escolar d'una escola catòlica, o el primer xec per a una iniciativa catòlica, sotmesa al nivell d'exigència que aplicaries a la teva pròpia.
La segona, i més important, és que seríem la persona a l'altre cap. Quan una màquina ha portat algú tan lluny com pot, i ell pregunta què ha de fer ara, cal que hi hagi algú: a la porta de la parròquia, al seu costat a la Vetlla Pasqual com a padrí, a l'altra banda de la taula a la feina quan afronta la crida que li costarà, a la teva pròpia taula de la cuina quan un fill o una neta pregunta si alguna cosa de tot això és veritat. Aquesta persona no pot ser una màquina. Ha de ser un home que ja hagi decidit per què donarà la vida.
Sant Pau va resumir aquesta obra en una sola frase als Tessalonicencs: "Animeu-vos els uns als altres i edifiqueu-vos mútuament." En l'era de la IA, gairebé tot serà més fàcil de construir. Edificar una persona, no. Una persona encara s'edifica de la mateixa manera com la fe ha arribat a cadascun de nosaltres: per mitjà d'algú que n'ha pagat el preu. Una promesa mantinguda quan et costa. Un do que fa mal. Una empresa dirigida de manera que la seva gent pugui veure allò en què creus. Una hora cada setmana amb un home més jove que necessita veure com un catòlic porta una crida difícil. Un avi els nets del qual l'han vist de genolls. Res d'això no es malbarata. Crist ha ressuscitat, i no es perd res del que es dona per ell.
Així doncs, quan la pregunta del teu programa et segueixi demà de tornada a la feina, respon-la com ho van fer Hecker i els màrtirs. Deixa que les màquines construeixin tot el que puguin. Dona la vida per l'única cosa que no poden fer: edificar les persones que Déu posa davant teu.
Gràcies.